Donizetti a les coves del Drac

El concert va ser un acte d’amor a l’òpera i de solidaritat a benefici de Sonrisa Médica en un marc incomparable

Coves del Drac.- Anar a escoltar una òpera a les coves del Drac tenia a priori, com a mínim, dos trets que ho feien interessant. Per una banda, que la taquilla fos a benefici de Sonrisa Médica i, per una altra, el marc incomparable, habitualment farcit d’estrangers que hi arriben en autocar i on els mallorquins, si no és fent una visita guiada a uns parents o a uns amics de la Península, no tenim costum d’anar-hi. Una errada com qualsevol altra que segurament mereixeria un assaig antropològic, una mica més enllà de Queridos mallorquines, o sigui sense rebuig, ni que ens mirin per damunt l’espatlla. El que està clar és que la impressió en entrar-hi és de quedar bocabadat, segurament com hi va quedar el protagonista d’ El verdugo quan Berlanga va rodar la famosa escena del guàrdia civil interpretat per Joan Ferrer i que va arrodonir Toni Bestard al documental El anónimo Caronte. Val a dir que, assegut a les grades del llac Martel, no poques vegades vaig pensar en la seqüència, imaginant que en un moment o un altre apareixeria la barca i sentiria aquella veu que cercava José Luis Rodríguez. Però l’aspirant a botxí no hi era. Hi havia molta gent, ple a vessar, en un acte de solidaritat i amor a l’òpera. Exactament per aquest ordre. Més raons per anar-hi: comprovar la sonoritat de la meravella arquitectònica natural que, per descomptat, també em va fer pensar en la monumental peça de Miquel Barceló que presideix la sala XX de les Nacions Unides a Ginebra. Tot i així, no érem allà per això. Del que es tractava era de veure l’eficàcia de l’adaptació que Enric Lucena havia fet de la música de Gaetano Donizetti i dels textos de Felice Romani.

Lucena ha reduït el muntatge a quatre personatges, Nemorino, Adina, Dulcamara i Belcore, interpretats per Marga Cloquell, Néstor Losan, Pedro Quiralte-Gómez i Antoni Gomila, respectivament. Toni Gomila no canta i desconec si és capaç de fer-ho, però ell dona vida al sergent Belcore, el narrador. Ell és qui ens conta i transmet la història d’amor entre els dos protagonistes principals gràcies al beuratge del simpàtic poca-solta a qui diuen Dulcamara. Com tots els bons actors, sembla que el paper l’han escrit per a ell, i segurament en aquest cas és més veritat que mai, amb el tret ‘regional’ que vindica cada cop que pot l’actor de Manacor. Divertit, fluid, proper, tota una creació. No era l’únic manacorí de la funció. La música la posava Andreu Riera al piano, i també, com sempre, semblava un peix dins l’aigua. Queda el més complicat, el que segurament té un plus de dificultat. A la complexitat d’actuar i cantar, hi hem d’afegir el fet de fer-ho en una versió reduïda, que exigeix més esforç interpretatiu per arribar-hi amb la mateixa eficàcia i amb menys recursos, i ho aconseguiren amb escreix. Tampoc no és gens senzill cantar en un espai tan humit i on s’han de controlar més que mai els moviments per no perdre volum o com a mínim que tot tingui una certa homogeneïtat. Per aquí hi va haver alguns petits problemes, sense importància, perquè els tres cantants i el narrador varen brillar a l’altura de l’entorn. Tot va funcionar com cal. Hi va haver química i, per tant, credibilitat, diversió i espectacle.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF