Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Dominique a recorda la seva infantesa en un llibre

El cantautor passa comptes amb el passat a 'Regresar'

A finals de l'any 2010, quan començava a preparar les cançons del novè disc d'estudi, Vers les lueurs (2012), Dominique A es va decidir a escriure el seu primer text autobiogràfic, esperonat per Véronique de Bure, editora de Stock. "Vaig passar uns anys en què anava escrivint contes, convençut que algun dia els publicaria", explica el cantautor, que ha visitat Barcelona per presentar l'edició castellana de Regresar , publicada a Alpha Decay. "Ho vaig acabar deixant córrer, frustrat per la síndrome del llibre del cantant : a molts dels músics que escrivim ens costa molt desempallegar-nos-en", diu.

Gairebé dues dècades després de publicar el disc La fossette (1992), Dominique A va recuperar el cognom -Ané- al seu primer llibre, Un bon chanteur mort (La Machine à Cailloux, 2009), un recull d'articles en què reflexionava sobre la creació musical. Però el músic continuava amb l'espina clavada de debutar literàriament, i això no passaria fins al 2012, el mateix any en què donaria a conèixer un dels seus millors discos. Si en algunes cançons de Vers les lueurs explora -i critica- els paisatges que es repeteixen una vegada i una altra, a Regresar DominiqueAnéenfoca la creativitat cap a la reconstrucció fragmentària dels paisatges interiors de la infantesa, viscuda a la petita ciutat de Provins, on va néixer l'any 1968.

"Vaig créixer envoltat d'un mar de terra -recorda-. Quan era adolescent vaig marxar a Nantes amb els pares, i allà vaig començar una segona vida. De fet, quan vaig publicar els primers discos la premsa em va atorgar una nova identitat: des d'aquell moment jo vaig passar a ser el cantautor de Nantes ".

Dominique A està convençut que el paisatge és capaç d'influir en l'estat d'ànim de qui el mira. "Amb els anys m'ha tocat viatjar d'una banda a l'altra de França, i m'he adonat que el paisatge pot ser exactament el mateix al llarg de 200 o 300 quilòmetres. Això em desanima molt", reconeix el cantant, que dels anys viscuts a Provins en destaca no només la plana omnipresent que circumdava la localitat, sinó també la vinculació a la pedra. "En un primer moment, trobava reconfortant parlar d'un passat ubicat en un poble horrible i amb records no precisament positius. A mesura que vaig anar escrivint em vaig adonar que apel·lava als primers anys de la meva vida, i que tant si eren bons com dolents no tornarien mai", explica Dominique A.

Una família difícil

Fill únic d'una família escampada pels voltants de París, el futur cantautor recorda la filiació comunista dels seus pares "en territori hostil": Provins és governada "des de la nit dels temps pel mateix alcalde". Hi explica també alguna experiència traumàtica, com un cop que el seu avi va intentar irrompre per la força a l'habitació: "Encara ara no sé si això va passar de debò o m'ho vaig imaginar -assegura Ané-. Per això em vaig decidir a explicar-ho a la cançó Rue des marais , que el 2006 vaig incloure al disc L'horizon ".

Dominique A pràcticament no parla de música en tot el llibre. A Regresar hi diu que preferia The Cure abans que The Clash. Confessa també l'afició primerenca pel techno-pop de Gisor, que l'any 1981 va publicar Partir , un single divertit i efervescent.

Els llibres que ens fan grans