PalmaTrui Teatre.- La 12a edició del Jazz Voyeur Festival es va iniciar amb un espectacle que potser no tingui res a veure amb el jazz més pur, o que ni tan sols és un concert, però, en qualsevol cas, sigui el que sigui, la camaleònica Ute Lemper sempre s’ho paga. El títol és 'Ute Lemper sings Marlene Dietrich', i hom pensa que veurem i escoltarem un recital amb les més conegudes cançons que significaren la carrera de l’àngel blau. També. Però hi ha molt més, acompanyada per piano, contrabaix, bateria i violí, Ute Lemper hagiografia Dietrich a partir d’una conversa telefònica a París amb la gran diva ja enclaustrada a la seva llar, a Montaigne, 12. D’alguna manera la va nomenar la seva successora i Ute Lemper en va agafar el testimoni i ara l’exhibeix amb tota la seva esplendor.
Ute Lemper conta i canta la història de la Dietrich d’ençà que començà la seva ascensió a l’Olimp, de la mà del seu descobridor, Josef von Sternberg, fins als seus darrers dies a París, sola, enyorant Jean Gabin, el seu gran amor, i gens la seva filla, que va escriure una biografia cruel i despietada de la seva mare. “No tenc cap filla”, diu Lemper emulant Dietrich si hagués sabut que es publicava la seva vida des dels ulls de Maria Riva, però és una llicència perquè Marlene Dietrich mai no la va veure publicada. Va jeure i beure amb els més coneguts galans i més famosos directors de Hollywood.
Va tenir una relació epistolar amb Hemingway, va ser amiga de Jean Cocteau, amant de… tants i tantes que no hi caben dins aquest paper. Lemper/Dietrich canten des de 'Lili Marlen' fins a 'Blowin’ in the wind', o 'Ne me quitte pas', o 'Where have all the flowers gone', o 'Just a gigolo'…, I fa un repàs a la seva relació amb Billy Wilder, “extraordinari director però no tant com a amant”, amb Burt Bacharach, amb Edith Piaf, famosa la seva fotografia besant-se als llavis, l’àngel i el petit ocell, que era el títol d’una obra de teatre que repassava la seva relació. Tot plegat la història d’una de les més grans, d’una de les irrepetibles. Hora i mitja que deixen amb el neguit de voler-ne saber més, de voler escoltar més, perquè amb els més grans mai n'hi ha prou.
