Darrere d'un natural descarat, s'amaga Diana Coca (Palma, 1977). De fet, tot i que molt pocs ho saben, ella és Diana Carolina Bejarano Coca. "M'agrada el nom Coca, però en el fons som molt Bejarano", diu en referència al padrí per part de pare, metge comunista gallec, cap d'Agitació i Propaganda dels rojos, que acabà a la presó. Mai no es varen conèixer amb l'altre padrí, el tinent coronel Coca. "Segur que d'aquesta mescla explosiva en vaig néixer jo. Crec que tenc un poc de la disciplina dels Coca i molt de la utopia Bejarano", confessa.
Diana Coca és una de les artistes joves que més recorregut ha fet fora de Mallorca: llicenciatura en Arts a la Universitat de Brighton; beca per a l'Acadèmia d'Espanya a Roma; beca de Matadero per ampliar estudis de fotografia a l'International Centre of Photography de Nova York; beca de La Casa Encendida per a formació a Alcalá de Henares, on començà a fer vídeo; estada a Mèxic en un programa conjunt entre l'AECID i el Ministeri de Cultura mexicà i, entre d'altres, beca de la Fundació Pilar i Joan Miró d'investigació a la Xina, on fa un any va decidir quedar-hi. Mentrestant, Diana Coca es llicencià en Filosofia per la UIB, cosa que assegura que l'ha ajudada molt tant per treballar a Pequín com per entendre, tot i que sigui només un poc, el món xinès.
"Visc a Caochangdi, una barriada al nord-est de Pequín que és una mena de gueto per a artistes i treballadors diversos. El govern xinès s'estima més que els artistes estiguem agrupats en una comunitat, perquè així ens té controlats". Molt a prop de ca seva, hi té estudi i casa l'artista xinès Ai Weiwei, l'obra i accions internacionals del qual estan permanentment vigilades pel govern. La de Diana Coca és una comunitat on viuen i treballen cinquanta artistes en més o manco cinquanta hivernacles. Tots són xinesos, excepte ella, i per ocupar un d'aquests espais (el seu té uns 40 metres quadrats), només s'hi accedeix per recomanació. A la fotògrafa mallorquina la va avalar el grup de rock xinès Li Dong. La vida de Diana Coca no té res a veure amb la dels estrangers que es reuneixen en una existència colonial.
Xoc cultural
"De la Xina, vaig i vénc. Abans havia de sortir cada tres mesos i ara ja tenc permís per estar-n'hi sis. Psicològicament, ja em va bé així, perquè el sisè mes se't fa molt mal de passar, molt dens. Allà en principi no entens res, ni l'escriptura, ni la manera de ser, ni res... He viscut a molts llocs del món, però a Pequín és on per primer pic he sentit un xoc cultural fort de veres. I en canvi m'atreu molt, em sent tan feliç a la comunitat, amb els hivernacles tots oberts, amb plantes, animals a dins i a fora de casa, amb una convivència més o manco intensa, que de moment hi qued".
I això que s'ha vist obligada a canviar els seus esquemes. "El xinès és com l'aigua, flueix, i allò que t'ha dit divendres, ja no ho diu dilluns, ni se'n recorda. Tu has d'aprendre a fer el mateix i entrar en el seu teatre de matisos infinits, en absolut racional. Així que jo he passat de viure Aristòtil a viure Heràclit", diu posant la seva formació filosòfica al servei de l'experiència vital.
Aquests dies, Diana Coca du a la pell el color de l'estiu mallorquí. "L'altre dia deia a la meva padrina que la comunitat de Pequín on visc em recorda Artà, on encara molta gent té les portes de ca seva obertes". Uns treballs de corresponsal a la capital xinesa per a una cadena d'art suïssa, portades de llibres per a una agència d'imatges de Londres i llibres de fotografies sobre la Xina per a una editorial de Pequín li asseguren una subsistència al país asiàtic per poder continuar amb el seu treball artístic. Agraeix molt -i ens demana que consti- l'ajuda de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB), que fa possible l'obligat anar i venir.
Recentment, ha mostrat les seves obres al Times Art Museum, a la Beijing Dessign Week, al Three Shadows Photography Art Centre, al festival d'Arlés a Pequín. "Per desenvolupar la meva obra, mai no he sofert cap censura. He exhibit culs, cuixes, tot tipus de nus, i mai no m'han dit res. La consigna és no fer referència a la política. Gairebé cap estranger no ho fa". Ben contrari que aquí: fa poc, participà a Berlín a una exposició organitzada per promoure la "marca España". Hi envià una fotografia d'un cul immens.
Món femení
S'entusiasma quan conta que "Pequín ara mateix bull de creativitat. A més, allà valoren molt la visió europea, la qualitat del treball i la imaginació. Ells, en general, són molt robòtics, han estat educats per ser submisos. En tot cas, com que a mi sempre m'ha interessat el món femení, em complau comprovar que cada vegada hi ha més xineses emancipades que comencen a trobar espais per a la subversió. De fet, faig molta feina amb aquestes dones artistes, les ajut a treure's la roba, a mostrar el cos. La veritat és que em sent testimoni i part del canvi a la Xina. Fins i tot, uns veïns meus han posat a la filla el nom de Llibertat!".
Coca confessa que la vida a Pequín està provocant un canvi a la seva obra. "Intent evolucionar cap a temes més personals. He decidit treure'm els tacons i trepitjar amb els peus a terra. M'he adonat que el tacó era una excusa per no mostrar-me a mi mateixa. Ara vull entrar en espais que em fan por o pudor, i observar-me. Fins ara, havia mostrat molt el cul per no mostrar la cara".
