15. La Deutsche Schule de Barcelona

BarcelonaUns dies abans de la capitulació d’Alemanya enormes columnes de fum sortien del consolat del Reich de la plaça Catalunya, que van ser observades pel personal del consolat francès que ocupava l’edifici del costat: eren milers de documents i informes que es cremaven perquè no anessin a parar a l’enemic.

El matí del 8 de maig del 1945, les autoritats aliades estaven avisades que al consolat del Reich es duria a terme una mudança en massa dels arxius, però no van poder presentar cap protesta davant les autoritats espanyoles, perquè les instruccions no preveien res més que el lliurament dels locals, sense especificar res de la documentació que s’hi conservava. En execució de les ordres rebudes des de Madrid, la policia local va ocupar els vuit immobles de les seus oficials alemanyes amb seu a Barcelona: el Consolat General d’Alemanya (oficines segellades i vigilades per un piquet de policia), l’Institut de Cultura Alemany (a la Diagonal), la Casa d’Alemanya (el quarter general nazi a Barcelona), l’oficina de turisme alemany, l’oficina dels ferrocarrils alemanys, l’Església protestant alemanya (reoberta poc després per la protesta del pastor alemany), la seu de la Lufthansa (que era una demanda especial dels britànics) i, finalment, l’Escola Alemanya (la Deutsche Schule). Totes aquestes institucions havien estat directament controlades pel Reich els últims anys i les seves directives i consells d’administració eren nomenats directament entre els seus afectes.

La Deutsche Schule, malgrat que estava tancada, va ser visitada per un dels vicecònsols nord-americans el 7 de juny i hi va trobar alguns alumnes a l’interior; els aliats estaven indignats per l’obstrucció feta pel governador civil de Barcelona, Antonio Correa Veglison. El personal de l’escola havia estat acomiadat amb importants indemnitzacions, després que la direcció hagués especificat als alumnes que l’escola tornaria a obrir a l’octubre. El governador civil de Barcelona tenia la intenció de mantenir-la com a escola espanyola, mentre que els aliats volien apropiar-se-la. Per la seva banda, el cònsol general francès demanava que els locals de l’escola passessin a ser per a l’Institut Francès.

L’escola havia rebut cada any importants subvencions del Reich; per exemple, l’any 1943 havia rebut un milió de marcs alemanys i funcionava seguint els preceptes del partit nazi i de la Hitlerjugend (les joventuts hitlerianes), una organització caracteritzada per la propaganda alemanya que s’hi feia. El director de la Deutsche Schule entre el 1939 i el 1945 va ser Eckhard Stegmann i entre els professors del període nazi hi destacaven Gotthilf Vollmer (cap local de les Hitlerjugend), Alois Krumscheid (ponent musical de les Hitlerjugend) o Heinrich Winckler (cap de les SS i cap de propaganda del NSDAP). A la Deutsche Schule era obligatori per a tots els alumnes (també per als que no eren alemanys) saludar els seus professors amb el braç alçat i cada classe havia de començar amb tots els alumnes cridant, a cor què vols, Heil Hitler! i ¡Arriba España! Segons recull el llibre 100 Jahre Deutsche Schule Barcelona Chronik (1994), la seu del carrer Moià núm. 3 havia estat confiscada a un ciutadà republicà que va haver de fugir el gener del 1939, amb l’arribada dels franquistes a Barcelona, i va ser lliurada als nazis.

I en el capítol 16: Hugo Vinçon, un agent nazi segons el contraespionatge francès