“Déu és un secundari collonut a les cançons”
Josele Santiago publica el disc ‘Transilvania’, produït per Refree i amb la col·laboració de Xarim Aresté
BarcelonaUn guàrdia civil tira les claus de la presó a terra, i mentre apunta al pres amb un fusell el convida a agafar-les per fugir. Josele Santiago (Madrid, 1965) només necessita aquesta imatge per introduir l’oient en l’agrest univers de Transilvania (Alkilo, 2017), el cinquè disc en solitari del líder de Los Enemigos. Aquesta història és la d’ Un guardia civil, la cançó que obre un àlbum portentós tant líricament com musicalment que avui presenta en concert a Barcelona, a La [2] de l’Apolo. Els acords de la guitarra, la introducció instrumental, l’entrada de la veu, com un crit entre espantat i resignat, i la temàtica connecten Un guardia civil amb una de les millors cançons de la història del rock espanyol, Desde el jergón, de Los Enemigos. “És que totes dues són cançons carceràries, i aquesta parla del preu de la llibertat”, explica Josele Santiago en una cafeteria de Barcelona, la ciutat on viu des de fa temps.
“ Un guardia civil és una cançó molt especial, perquè va néixer d’un somni. Vaig tenir la imatge del guàrdia que et tira les claus de la presó i, amb el fusell apuntant-te, et diu que fotis el camp si tens nassos. El pres està venut, la llibertat no és a les seves mans perquè té un paio apuntant-li. I quan estàs en una situació així, ho deixes tot en mans d’algú que no saps qui és però a qui acostumes a dir Déu. Sí, Déu és un secundari collonut a les cançons, funciona de conya”, assegura.
El record de Desde el jergón encara estableix una altra connexió amb el disc. Va ser la cançó que Josele Santiago va cantar l’any 2004 en el concert de celebració del vintè aniversari de la revista Rockdelux, la direcció musical del qual va ser de Raül Fernandez, Refree, que tretze anys després és el productor de Transilvania. “Feia temps que tenia la idea de treballar amb ell. He seguit la seva evolució i he vist que és un paio molt treballador, que no perd el temps i que té una visió molt clara del que és el moll de l’os de la cançó”, diu Santiago, que troba que Fernandez ha aconseguit un so “molt profund i pròxim alhora”, lligat amb les maneres “del blues rural, el flamenc, la música popular”. En aquesta sonoritat arrelada en les tradicions més subalternes del rock’n’roll també hi té a veure Xarim Aresté, col·laborador necessari en el disc. “És un artista pur, un dels més interessants amb qui he treballat mai. Vam connectar de seguida. Al principi quedàvem els dijous per tocar coses de Chuck Berry, de manera lúdica, i ara podem estar-nos hores i hores xerrant i filosofant. L’admiro moltíssim, perquè fa cançons precioses”, diu Santiago abans de multiplicar la intensitat de l’elogi per recomanar Polinèsies, el nou disc de Xarim Aresté.
El cas és que tot plegat ha donat com a resultat una dotzena de cançons de versos curts, economia lírica que esclata en imatges molt poderoses. “Estic sotmès a la dictadura de la melodia, i les meves arrels són el blues i el rock’n’roll, que gairebé sempre van amb versos curts”, explica un compositor que sempre s’ha sentit més a gust cantant en primera persona: “M’agrada perquè m’ajuda a posar-me en el lloc d’un altre i m’ofereix un altre punt de vista que m’estimula”.
Acústiques ferotges
A Transilvania hi ha música, cinema (ecos de pel·lícules com Spotlight i Fallen ) i literatura (una cançó inspirada per El día del Watusi de Casavella). Josele Santiago remena sentiments angoixants i situacions tan desagradables com la pederàstia, que tracta a Saeta. A vegades la música busca “el contrast” amb la duresa del que explica, com passa a Ángel, on versos sobre “depravació i mentida” es vesteixen de cançó de bressol. En altres peces, en canvi, fa servir la guitarra acústica amb ferocitat. “Tendim a pensar que l’acústica ha de ser dolça, però mira el que feia Robert Johnson, que amb una acústica et matava més que cent mil elèctriques amb cent mil amplificadors Marshall”, assegura.
Instal·lat a Barcelona, Josele Santiago no és aliè a la realitat del país. “El que més em preocupa és la resposta que ha donat el govern espanyol. Si consentim això, ens n’anem a la merda aquí, a Badajoz, a Madrid, arreu. Venir aquí a repartir cops de porra i ficar les mans a l’Ajuntament de Madrid... Això es convertirà en un estat policial, més enllà que estiguis d’acord amb l’independentisme o no”, diu.
