Destrucció del patrimoni: arquitectura

PalmaLa fàbrica de Pepsi del Pont d’Inca; el col·legi Joan Mas i Verd de Montuïri; les esglésies de ses Salines i es Llombards; cases a Santa Ponça, el Port d’Andratx, es Mercadal i a Sant Josep tenen en comú que els arquitectes les consideren elements patrimonials i estan desprotegides. Aquesta setmana la casa Van der Driesche, dels arquitectes José A. Martínez Lapeña i Elies Torres -ambdós Premis Nacionals d’Arquitectura-, situada a Cala Molí, al municipi de Sant Josep, a Eivissa, era salvada in extremis de ser esbucada. Va ser adquirida per uns particulars amb voluntat d’enderrocar-la, ja que la casa és inhabitable, però el Consell d’Eivissa, després de pressions d’experts i arquitectes, ha iniciat els tràmits per declarar-la Bé Catalogat; per tant, endarrereix les possibles intervencions i, sobretot, l’indult de la desaparició.

Aquesta situació, però, no és nova i la necessitat de protegir el patrimoni arquitectònic contemporani és una realitat urgent. La situació actual, segons l’arquitecte mallorquí Martí Lucena, “és de nul·la protecció. Normalment es protegeixen les coses quan ja ha passat un temps, 100 anys, 70, el que sigui. Però allò contemporani o recent en arquitectura no es considera patrimoni”. Des d’Eivissa, l’arquitecte Salvador Roig hi està d’acord i afirma que “fins ara no hi ha gaire consciència d’això, malgrat la Llei de patrimoni, ni entre la ciutadania i, per descomptat, entre els polítics”.

Marc contextual

Què es considera patrimoni contemporani? Roig aclareix que “ens referim a allò que és actual. Obra recent, que no és d’època moderna ni cap enrere”. I opina que “pareix que dins la societat tenim la idea que el que té valor és allò antic. I el patrimoni cultural, fins i tot el que s’acaba de produir ara mateix, pot tenir molt de valor, i per això el tractam amb ambivalència”.

La protecció de l’arquitectura entra dins el marc de la Llei de patrimoni i les competències estan transferides als consells insulars. Aquesta llei estableix diferents nivells de protecció, com són les categories de Bé d’Interès Cultural i Bé Catalogat. Una altra via de protecció és la inclusió dels edificis dins els catàlegs urbanístics que es posen en marxa als municipis. Segons Salvador Roig, s’haurien de compatibilitzar les dues vies. “Crec que queda molt ben apuntalat si hi ha un suport en ambdós sentits, tant en ordenació del territori i urbanisme com en el sentit cultural”.

Els catàlegs municipals estableixen allò que no es pot modificar d’un edifici o casa, com pot ser el volum o la façana, però la seva actualització és molt lenta. “Igual que abans no es valorava res i no hi havia catàlegs, a poc a poc s’han començat a crear, però degueren començar per la prehistòria”, afirma Martí Lucena. La parsimònia de les administracions, en aquest sentit, posa en perill el llegat arquitectònic contemporani. Lucena es demana: “Com pot ser que no tinguem un catàleg de protecció d’edificis? Tampoc n’hi ha tants! Al final són uns cinc per mil, i com pot ser que no hagin detectat aquests cinc o deu o dotze? És tristíssim”, diu.

Propietat privada

“Aquí es mescla el tema de la propietat privada i és delicat. No sé com funciona en pintura, si un pot comprar un quadre i destruir-lo, però amb arquitectura passa això, si és propietat privada”, comenta Lucena. A més, diu que li sembla “inversemblant que una persona compri una casa exclusivament per tomar-la, llevat que sigui un desastre o estigui en ruïnes”. Roig apunta, en referència a la Van der Driesche, que “no acab d’entendre com, encara que hagi canviat de mans, la malbaratin d’aquesta manera”, i apunta que rere les actuacions que s’han fet per esbucar la casa “hi ha tècnics”. Apunta també que “un projecte és molt millor com més respectuós és amb el valor que té la casa, sigui per especular-hi o no”.

El debat està servit. On són els límits entre la propietat privada i el patrimoni comú? Lucena opina que “amb independència que n’entenguis, d’arquitectura, que t’agradi o no, és una actitud com a ‘fatxa’, com a possessiva, d’això és meu i en faig el que vull”, i introdueix una altra variable dins l’equació que són els usos. “Aquí es mescla una altra cosa, a diferència de la pintura o la música, i és que els edificis són per utilitzar”, comenta. L’arquitecte pren com a exemple l’Escorxador de Palma, que alberga un cinema i restaurants, entre d’altres serveis, per la qual cosa la construcció s’ha conservat. “Els edificis s’han de mantenir vius perquè, si no, els fossilitzes. Ara, com intervenir en un edifici que s’ha considerat patrimoni també és tot un altre tema”, afegeix.

Hi ha casos, com el de les Voltes, obra d’Elies Torres, que tot i estar catalogat no està conservat. Amb rajoles fetes malbé i l’envelat que fa anys que està retirat és un dels exemples de la deixadesa per part de les institucions públiques. “És incomprensible, perquè és de l’administració i ho pot fer, no ha de demanar permís a un particular”, assenyala Lucena.

Avui dia, són massa les obres que han desaparegut o s’han modificat de manera irreversible. En són exemples l’Hotel de Mar, a Illetes, obra de J.A. Coderch als anys seixanta, les façanes del qual s’han conservat, però s’ha perdut qualsevol indici dels interiors originals; i la discoteca Titos, del disseny original de la qual, de Josep Maria Sostres, no en queda res.

Tot i això, també hi ha bones notícies en aquest camp, com per exemple la rehabilitació que es va fer fa uns anys del Tennis Club de Palma, obra original de l’arquitecte català Francesc Mitjans, autor del Camp Nou. “El Tennis és un cas de persona que compra una cosa valorant el que compra. Supòs que es va assessorar bé i estava predisposat a modificar-lo, però recuperant-ne l’esperit original. I aquest és un dels casos que ha sortit bé”, diu.

Sensibilitat

Ambdós arquitectes coincideixen que la conservació i protecció del patrimoni arquitectònic contemporani és una qüestió “de sensibilitat”. “Crec que des de les administracions haurien de posar més mitjans per supervisar i evitar que aquestes coses es facin, perquè en definitiva ens empobrim culturalment, deixam de ser el que som”, afirma Roig. “Si tu estimes una cosa, és perquè l’estimes de veres, no és per tenir un posat davant la gent”, afegeix Lucena i es demana si “vertaderament consideram com a patrimoni nostre l’edifici de Gesa o el monòlit de la Feixina, a Palma. Hem de decidir. I si ho consideram nostre, és evident que ho defensarem, però la majoria de vegades tot és figurera, beneitura, interessos polítics o especulació”. Roig, però, conclou en positiu dient que “malgrat que hi ha hagut aquest desastre, encara queden moltes coses per conservar, i precisament per això es batalla, perquè aprenguem a conservar, i ja en va sent hora”.

Alguns edificis desprotegits

L’arquitecte Guillem Tomàs posa alguns exemples d’edificis que no tenen cap nivell de protecció i són, entre d’altres, l’IES Damià Huguet de Campos, d’Antoni Barceló i Bàrbara Balanzó; el Centre BIT Raiguer a Inca, d’Alberto Campo Baeza, i la Torre de ses Puntes de Manacor, de Guillem Oliver i Neus García. Així mateix, en destaca uns quants que, a parer seu, són més urgents de protegir com el col·legi Joan Mas i Verd de Montuïri, de Guillem Forteza; les esglésies de ses Salines i dels Llombards, ambdues d’Antoni Alomar; el col·legi Rei Jaume III de Llucmajor, de Guillem Forteza i Bartomeu Sastre Garau; la fàbrica Pepsi del Pont d’Inca, d’autor desconegut. Pel que fa a cases particulars, en remarca una a Santa Ponça de Pere Garau datada del 1960; tres cases al Port d’Andratx de G. Coderch i les cases Villota a Ciutadella de Juan A. Drake, la Casa Audí-Mercadal a Maó, de Lluís Mercadal, i la Casa Llumena Nou a Alaior, de Francesc Femenies. A Eivissa, Salvador Roig posa l’exemple de la Casa Gili, de Lapeña-Torres, i altres construccions signades per Josep Lluís Sert, Erwin Broner, Germán Rodríguez i Constantine Wallace.