Teat re Mar i Terra.- Com en el penúltim capítol de la tercera temporada de Mai neva a ciutat, en el qual Vivian Caoba mor dos cops, el protagonista de la novel·la curta de Jorge Amado, reconvertida per Joan Manel Albinyana en peça teatral, La mort i la mort de Quincas. Bram d’aigua, també fina en dues ocasions. Un taüt multifuncional presideix l’escenari, on un sol actor, Òscar Muñoz, interpretarà fins a onze personatges, Quincas, naturalment, Leonardo, el negre Pastinha, Vanda, el caporal Martin, la tia Marisa, Quitèria… L’actor ja havia demostrat amb escreix que aquesta és una tasca que, a més d’abaratir la producció, li agrada. La seva versió de La nit just abans dels boscos n’és una bona prova. Òscar Muñoz practica el camaleonisme amb naturalitat, sense necessitat de transformismes addicionals. Amb un petit canvi en l’entonació i algun gest en té prou per donar consistència als diferents personatges que van sorgint. La història és divertida, els protagonistes, peculiars i la descripció que en fa, d’una eficàcia indubtable. Amado no fa una reflexió sobre la mort, ans al contrari. Més aviat seria una pantomima, que no una bufonada, per la qual cosa Albinyana fila prim amb els detalls de l’alambinada dramatúrgia, com un exercici de funambulisme més precís del que pugui semblar en un primer cop d’ull. De la mateixa manera que l’actuació de Muñoz, que mira l’astracanada de cua d’ull, fent camí pels diferents registres que requereix cada moment, cada personatge, sense caure en l’exageració, amb el matís idoni com a únic estri, molt mesurat, en cada una de les metamorfosis. El final és una festa, un castell de focs en què esclata la dramatúrgia, passada per aigua, i l’argument, amb la darrera i esbojarrada resurrecció de Quincas. Una bauxa amb els amics, i com a tal, la celebració d’un gran esdeveniment, com és la darrera copa d’un home que va decidir viure la vida a la velocitat que li demanava el cos a cada moment.
Auditòrium.- Tot just després que s’acabi el silenci absolut, la primera nota de La creació no podia ser cap altra que un do. A partir d’aquesta nota, iniciàtica, potent, rotunda com un esclafit, apareix el món, i després els animals i les plantes, i Adam i Eva. Les paraules les posa John Milton, des d’ El paradís perdut, juntament amb les de la Gènesi; la música surt de Haydn, poderosa, majestuosa, aclaparadora, inspirada en Händel. Un oratori implica una passa més amunt que una simfonia, un grau més de dificultat, l’ambició d’assolir la universalitat a través de la complicada estructura de la composició. Queda clar que no pot ser una peça senzilla perquè arribi a dalt del cim i que a sobre totes les històries que la formen ho facin per diferents camins. Sembla una tasca impossible, però Franz Joseph Haydn s’hi acosta. Molt. Moments d’autèntica excel·lència conviuen amb altres d’extrema elegància. Dues hores de música i història del món, que mentre l’arcàngel Rafel anuncia l’inici de tot, l’autor, amb aquesta composició, proclamava, de manera definitiva, la seva immortalitat, mostrava el que va ser la culminació de la seva vida i obra. Segurament va ser la darrera que va escoltar, presidint, a Viena, sota la batuta de Salieri, amb cent setanta músics i un cor no menys nombrós. Un espectacle. Mozart ja havia finat.
El sisè concert de la Simfònica de Mielgo amb la Coral de Company va demostrar un cop més la seva condició de societat il·limitada, acompanyats per Alicia Amo, Steve Davidslim i Dietrich Henschel. Mielgo en va fer una lectura molt acadèmica, acurada, magnificant els moments més alterats i dibuixant amb subtilesa els més serens. Com d’arrodonida, precisa, intensa, es podria qualificar la intervenció de la Coral Universitat de les Illes Balears, mentre que els solistes, no més ni menys protagonistes de la funció, varen estar a l’altura de la resta. La soprano Alicia Amo, portentosa com Gabriel i delicada com Eva. Dietrich Hemschel domina interpretant Rafel i és precís com Adam. El tenor Steve Davislim, amb una mica manco de potència, va cantar un Uriel de gran cromatisme i bellesa. El cim no era fàcil, però els entrebancs d’una partitura tan variada i complexa no varen ser obstacle per obtenir la recompensa dels aplaudiments, el guardó de la feina ben feta.
