ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Desperta

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors. El títol serà ‘Anit vaig somiar que Paul Auster era Déu’. La idea és que els lectors hi enviïn els seus texts explicant experiències personals, familiars, sempre en primera persona; fragments de la seva vida, tal vegada íntims, potser inexplicables, dramàtics... Aquest relat de L. C. Romero n’és un exemple

Ja han passat més de deu anys i sembla que va ser ahir. El so de la meva parella em va despertar al mig de la nit.
— Desperta, Lucy, desperta!!!

Com si fossin xiuxiuejos en veu alta, ell procurava que jo obrís els ulls.
Tombada cap per avall, vaig obrir els ulls i vaig moure un braç amb la intenció d’incorporar-me.
— No et moguis –em va dir en veu baixa.
— Per què? Què passa? –li vaig demanar.
Vaig girar el cap com vaig poder per mirar de veure-li el rostre.
De genolls, mig inclinat sobre les meves cames, continuà parlant i repetí.
— No et moguis, per res del món, no et moguis... està a punt de rompre’s i caure damunt teu.
— El què? –vaig demanar espantada, sense veure res.
— El vidre... s’està rompent.
Jo, encara mig adormida, no entenia res... Quin vidre? No recordava que damunt el llit n’hi hagués cap, de vidre, però la meva consciència encara no responia com toca.
— Fes-me un favor –em va dir–. Arrossega’t molt a poc a poc cap a mi.
Jo, obedient en un moment de pànic com aquell i amb la ignorància absoluta del que estava passant, li vaig fer cas i vaig començar a arrossegar-me com un cuc marxa enrere.
— Ja està, ja ha desaparegut –va dir-me amb total indiferència.
— Què? –vaig demanar jo.
— El vidre, que ha desaparegut – va repetir.
Així com vaig poder, fent que el meu cos respongués, em vaig incorporar i allà era ell, de genolls, cercant amb la mirada en el buit, amb els braços aixecats, i demanant-se què havia estat del vidre a punt de trencar-se que just uns minuts abans era damunt meu a punt de caure’m a sobre.
— Estàs despert? –li vaig demanar.
— No ho sé, crec que sí, em sap greu, crec que ha estat un malson.
Vaig quedar uns minuts pensativa, observant-lo. Realment havia estat un malson o és que el meu al·lot posseïa un poder sobrenatural que li permetia veure coses que els altres no veien?
Realment el moment fou intens, però les rialles que el succeïren són encara avui un dels moments més divertits que he viscut mai.e

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF