L’ESCANDALL

Del parentiu entre el teatre i la música

Teatre de barra/Blanquerna.- Les sèries s’han convertit en el pa nostre de cada dia. El nombre de naixements de nous títols, de noves temporades, ja sigui als canals internacionals, nacionals o locals, les ha convertides en un gènere en si mateix que segurament ja ha desplaçat el cinema al racó de les antiguitats. Aleshores no és gens estrany, per tant, que el Teatre de Barra hagi triat el tema en qüestió, per a gaudi d’aquests espectadors que han fet de la cervesa i el teatre una mena de litúrgia amb personalitat pròpia, que ha creat una nòmina d’especialistes en la matèria que edició rere edició es postulen per mostrar el seu producte, que ja no és un germà petit ni un parent llunyà del teatre gran, és senzillament una altra cosa. Una altra cosa que, vist el resultat, no tinc cap dubte que repetirà tema en la propera fornada.

‘Westworld Mallorca’.- És una obra escrita per Kevin Martos, dirigida per Xavi Núñez i interpretada per Salvador Oliva i Juanma Palacios. Potser l’única peça que no és ben bé una comèdia, encara que no està exempta d’una bona dosi de cruel humor, de reivindicacions i de denúncia de les condicions laborals i d’un futur que ja és aquí i sense fer concessions, ni el futur ni l’obra.

L’origen de ‘The Big Bang Theory’.- Escrita i dirigida per Lluís Valenciano i interpretada per Carme Serna i Josep Mercadal, aquesta peça és com veure un capítol de la famosa sèrie amb Sheldon i Penny de protagonistes poc abans que comencin les aventures televisives del peculiar superdotat. Valenciano escenifica com va començar tot, com arribaren a la petita pantalla els dos personatges, amb els seus trets característics, tant de la seva relació com en el seu comportament i tarannà. Mercadal és Sheldon. Impecable. Serna fa també una Penny no menys reconeixible, amb la qual cosa tot rutlla com el que és: una molt bona preqüela.

‘Fleabag. Anatomia d’un espòiler’.- Escrita i dirigida per Aina de Cos i interpretada per Anna Berenguer i Rodo Gener, aquesta obra explica un conflicte de parella amb l’elecció de la sèrie favorita com a teló de fons, com a leit motiv de la disputa. Divertida, sòlida, subtil i amb dos espòilers al títol, que naturalment no tenen gens d’importància. Rodona, divertida i amb un parell de lectures, tant per als que coneixen la sèrie com per als que no saben ni que existeixi.

‘Sherlock y el caso del asesino al cuadrado’.- És escrita per Alfonso Morillas, dirigida per Àlex Tejedor i interpretada per Joan Manel Vadell i Laura Andújar. El protagonista és Watson, juntament amb la que “probablement” és l’assassina en sèrie que ha de descobrir el conegut ajudant del més famós detectiu. Una comèdia esbojarrada ha estat l’opció del director, que permet als actors una interpretació que ben bé podria tenir com a referent Abbott i Costello.

‘Bar Mirror’.- Original de Toni Serra, dirigida per David Mataró i interpretada per Pedro Orell i Maria Rosselló. La paternitat és Black Mirror i naturalment el sexe hi juga un paper important, però en clau de comèdia. Una astracanada sideral i futurista que et fa plorar de riure, de principi a fi, i amb una novetat interactiva: el públic a mà alçada és el que tria una de les dues opcions de com es resol el final. Mentrestant, els dos protagonistes broden els seus personatges.

Auditori del Conservatori.- Catorze petites peces són les que Studium Aureum va oferir dilluns passat amb un denominador comú: Viena, del Classicisme al Romanticisme. Tres autors com a màxima representació de l’època, de l’emblemàtic lloc i d’una transició que segurament podríem situar entre les més importants de la història de la música. La tria de les composicions va ser, com sempre, exquisida, i la dels noms dels compositors, Haydn, Beethoven I Schubert, possiblement immillorable. Per tant, no es tracta de comparar qualitats ni prestigi, però sí que serveixi per donar més importància de la que alguns li atribueixen a la mida del producte en el món del teatre local. Veus mixtes, cor femení, cor a quatre i a sis veus, tenor solista, Antonio Aragón, un piano i quatre mans, les de Noemí Dalmau i Andreu Riera, formaren part del repertori que va dirigir Carles Ponseti. Per raons que no venen al cas, m’agrada especialment el piano interpretat a quatre mans, que tampoc no és gaire habitual, com tampoc ho és escoltar una bona majoria dels títols que formen el programa i que és valor afegit, però de ben segur que, subjectivitats a part, en la mesura del que és possible, el títol més ‘important’ de tots els que escoltàrem va ser la Fantasia en fa menor, D940, de Franz Schubert, amb la qual Dalmau i Riera mostraren totes les seves virtuts, que no són poques, i exhibiren compenetració, elegància i talent. El contrari seria notícia.

PS.- A tot això, també hi podríem afegir, entre d’altres, el concert d’Avishai Cohen amb la Simfònica dirigida per Pablo Mielgo al Principal, Eva contra Eva a Manacor i Losers, dirigida per Marga López i interpretada per Clara Ingold i Rodo Gener, al Teatre del Mar. Una feinada!

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF