Decebedor conte postdramàtic al Lliure

'The story of the story'

Teatre Lliure (Montjuïc). 19 d'octubre

The story of the story és el primer espectacle internacional de la nova línia artística del Teatre Lliure. Un espectacle per a tots els públics que ha rebut aquest any el Lleó de Plata a la Biennal de Venècia i que ens arribava sota la propaganda de ser “inclassificable, avantguardista, sorprenent i excitant”. En termes semblants parlava el director artístic de la companyia holandesa Theater Artemis, Jetse Batelaan, en declaracions a l'ARA divendres. “Qui pugui descriure amb precisió el muntatge serà un heroi”, deia, orgullós d’haver parit quelcom indesxifrable.

Les aspiracions són una cosa i el resultat una altra. Molt de fum per a unes brases anodines. Un conte postdramàtic amb menys imaginació de la que presumeix i amb un inoperant transfons filosòfic sobre la història. La creació explora sense massa sort el món del clown tot servint-se d’un grup d’indígenes que manipulen el que podrien ser andròmines acostades per les marees a la seva illa. Mira cap a un teatre visual d’objectes, però a la fi es repenja en els titelles gegantins (cinc metres) amb què reprodueix una família tradicional de pare, mare i fill, aquí representada irònicament amb fotografies retallades de Trump, Beyoncé i Cristiano Ronaldo, sense assumir que després de la sorpresa inicial perden tota gràcia, tot l’impacte.

Les accions dels indígenes, clarament dintre d’un teatre a l’estil Rodrigo García, es perden en l’enorme dimensió de l’escenari de la Fabià Puigserver fins al punt de pràcticament desaparèixer. D'altra banda, els titelles, muntats sobre uns carros elèctrics, estan obligatòriament mancats de qualsevol expressivitat i, en conseqüència, resulten terriblement inanimats per mes que moguin la boca com un titella de fil. Aleshores tant se val el que diguin. I parlen massa. A la fi, un espectacle indefinit que no sembla arribar ni als adults ni als nens i una trista targeta de presentació dels nous temps al Lliure.