LES ESTRENES DE LA SETMANA
Cultura 13/04/2012

David Trueba: "La història del cine espanyol és la d'un enorme fracàs"

Referents "Els articulistes que hi havia a Espanya als 70 i 80 tenien un gran pes social, eren com estrelles del rock" Falsedat "El desig de caure bé ha convertit la societat en hipòcrita i políticament correcta"

Xavi Serra
3 min
David Trueba en un descans del rodatge de Madrid 1987.

El 1987 és l'any de l'atemptat de l'Hipercor. És l'any en què neix Lionel Messi i mor Andy Warhol. I l'any també en què David Trueba (Madrid, 1969) ingressa a la facultat de periodisme. 25 anys després, l'escriptor i cineasta estrena Madrid 1987 , en què fa un retrat indirecte d'aquella època a través del combat eròtic i dialèctic entre una atractiva estudiant de periodisme (María Valverde) i un escriptor descregut i petulant (José Sacristán) que, per atzars del guió, han de conviure en un bany durant dues jornades.

¿Per què 1987?

Perquè no estem acostumats a veure dates que no signifiquin res. No és el maig del 68. Sóc dels que pensen que la història s'explica malament i que les grans dates no són tan importants. El 1987 és quan, després dels anys de construcció democràtica, arriba la cultura del pelotazo . Amb l'entrada al mercat comú ve un relaxament que fa que deixem de posar el llistó alt i de millorar la democràcia, que és un sistema que, si no el treballes cada dia, empitjora.

Quins referents vas fer servir per al personatge de José Sacristán?

Els grans articulistes que hi havia a Espanya als anys 70 i 80, uns personatges amb un gran pes social, un estil definit i unes opinions molt valorades. Eren gairebé estrelles de rock'n'roll: Umbral, Vázquez Montalbán, Haro Teglen, etc. Em cridava l'atenció la importància de la sexualitat en el seu món. Umbral, per exemple, escrivia sobre els rotllos que tenia! Traslladar d'aquesta manera la peripècia vital a una columna diària seria impensable avui dia.

En el protagonista hi ha una rugositat que recorda Fernán Gómez.

Sí. El Pepe [Sacristán], com tots els actors, tendeix a fer més simpàtic el seu personatge. Així que, durant el rodatge, sovint li deia que pensés en Fernán Gómez. En Fernando no feia esforços per caure bé. Ell exercia la seva personalitat i, després, allò et fascinava. Abans no hi havia el desig de caure bé a tothom, que ha convertit la nostra societat en una cosa hipòcrita i políticament correcta. És per això que el personatge del Pepe diu: "No escric perquè em llegeixin, sinó perquè em paguin".

Tanques els personatges en un sol espai bona part del film. ¿Per què?

La idea va sorgir en el guió i vaig trobar que era un repte apassionant. A més, en la trajectòria dels directors que més he admirat hi ha un moment en què es plantegen aquest repte. Fins i tot Billy Wilder ho va fer a L'esperit de St. Louis , on no sortíem mai de la cabina d'un avió.

També els despulles durant gairebé tota la pel·lícula.

Com diu Oscar Tusquets, la nuesa és una de les coses menys eròtiques del món. Però en una pel·lícula, si apareix una persona despullada, no importa que tingui els diàlegs més genials, l'espectador només es fixa en el que penja. Aconseguir que la gent s'oblidés d'aquesta nuesa era un altre repte. Però és que, en el fons, la pel·lícula tracta d'una pell jove i una pell vella, i mostrant l'esquena d'un i el pit de l'altra també ho expliques. En el cinema no s'acostuma a veure cossos que no siguin bells. No s'admet la vellesa. I, en realitat, aquest és el tema més important.

Fa sis anys del teu últim llarg. ¿Ha estat difícil finançar Madrid 1987 ? Sempre ho és, perquè tots els meus projectes es financen de manera independent. Però no és cap novetat: la història del cinema espanyol és la d'un enorme fracàs. Berlanga, que jo considero el director més important que ha treballat a Espanya, va tenir molts problemes en la seva carrera. Entre un títol i el següent passen molts anys i no eren ben rebuts. És una condició d'aquest ofici.

¿I què en penses de la retallada que ha fet el PP en les ajudes al cinema?

El cinema està enfonsat des de fa molts anys en una enorme mentida estesa per mitjans interessats: que la indústria de l'oci cultural no té dret a rebre suport com qualsevol altra indústria. ¿Per què no podem aspirar a potenciar un sector que té més futur que construir a la costa? ¿No ens hauríem de plantejar quines indústries són interessants i quines no? Sigui com sigui, amb ajudes o sense, la gent continuarà fent cinema. Si es fan pel·lícules a Palestina! Només tenim una vida i no podem esperar eternament que les normatives es posin d'acord amb els nostres plans.

stats