Darrere el vel

BarcelonaBlasted (Rebentats) TNC 12/01/2018

“Una càmera dels horrors truculenta, dissenyada per escandalitzar i prou”, “Una porqueria ingènua”, deien les crítiques londinenques davant l’estrena de la primera obra de Sarah Kane (1971/1999), Blasted ( Rebentats), el gener del 1995 i que ens arriba en una proposta d’Alicia Gorina per al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

Però què té l’obra per generar tant de menyspreu? Blasted parla de la violència. I ho fa de manera explícita i directa com escau als autors de l’anomenat teatre a la cara britànic (Mark Ravenhill, Joe Penhall i Patrick Marber, per citar escriptors que hem pogut tastar entre nosaltres). I si bé és cert que a l’obra hi ha escenes de gran violència sexual que devien alterar les reminiscències del puritanisme britànic, també ho és que el conjunt i el fons del text tenen una dimensió molt més profunda: una desoladora mirada sobre la humanitat i l’ésser humà, com sembla que part de la crítica va entendre sis anys més tard a la reestrena.

Una mirada que es concentra en l’Ian, un periodista de successos xenòfob, masclista i amb una broncopneumònia que li fa preveure la propera i temuda mort. L’Ian convida la seva antiga amant, la Cate, a passar la nit a un luxós hotel de Leeds. En aquesta escena, d’aires ibsenians, es produeix un moment certament terrible quan la Cate li diu una i una altra vegada que no vol fer l’amor amb ell. No és no. Però ell la violarà. L’escena juga sobre el realisme i és, creiem, el menys interessant de l’obra. Però després arriba un gir formal i temàtic rotund amb l’entrada d’un soldat que ve de la guerra en un seguit d’escenes d’un teatre modern molt més ben tractades des de la direcció. La violència individual connecta aleshores amb la violència d’un món en descomposició alhora que l’Ian rep el mateix tracte amb què havia humiliat la Cate.

No crec que l’espai central i molt menys el vel que recorre els quatre costats de l’habitació ajudin a crear un impacte més gran sobre l’espectador. Per exemple, quan cau la bomba. Més aviat el contrari. Tampoc li escau i resulta contraproduent el detall inicial dels diaris catalans que porta l’Ian o el comentari afegit de la Cate sobre el violador de Sant Andreu de Llavaneres.

Bravo per Pere Arquillué, que se submergeix amb tota sinceritat en l’agonia vital del protagonista.