DIALÈCTIQUES SALVATGES
Cultura 17/05/2019

Cultura elèctrica

Necessitam més espais que li facin lloc a la vida

Xisca Homar
3 min
Cultura elèctrica
 Necessitam més espais que li facin lloc a la vida

Vull començar aquest escrit vindicant un nom, que en el meu interior ressona com un crit de guerra, el de Marina Garcés. Aquesta setmana l’hem vista asseguda al Tribunal Suprem, amb la mirada serena de qui no li té por a la bèstia. Hem vist com Manuel Marchena li imposava el silenci, ferotge, amb autoritat, perquè ell i el Tribunal que representa no poden suportar unes paraules com les de Marina Garcés, que li fan lloc a la vida. Fer-li lloc a la vida, potser això és el que fa el pensament de Marina Garcés més que cap altra cosa, forçar els conceptes a tenir cos, experimentar amb les idees i amb les maneres possibles de transformar el món, per fer-li lloc a la vida.

El segle XX, que va començar fa estona i que no sabem si ha acabat del tot, és la cima i el sepulcre de les aspiracions més elevades de la raó il·lustrada, és la prova de foc de la modernitat. Durant aquest segle, es va obrir un abisme entre la civilització i la vida, un abisme que ahir el suprem exhibia pocavergonya. Enmig d’aquest desert, el pensament de Marina Garcés, poblat de noms insubmisos (com el d’Antonin Artaud) i de revoltes (com les que omplen les pàgines de Ciutat Princesa ), encalça la vida i les seves possibilitats múltiples, la posa en el centre. És, per tant, un pensament que milita a les files de la resistència.

La pregunta urgent que se’ns planteja davant aquest diagnòstic del segle XX, que encara ens configura, és: si la vida i la civilització avancen per separat, quin paper té la cultura? Podem respondre amb la lectura que fa Garcés d’Antonin Artaud. Al prefaci d’El teatre i el seu doble, Artaud invoca una “cultura altra” que es revolti contra la “cultura petrificada” que mata la vida. La cultura que reclama Artaud ha de ser un medi per comprendre i exercir la vida.

Ara que assistim a l’espoli i explotació d’aquest medi que és la cultura, per un conjunt de forces polítiques i econòmiques, que amb el seus poders han convertit les pràctiques culturals en recursos del capital. Ara que vivim en un món de coses consumibles, on els mostradors han colonitzat l’espai públic, on els barris sencers esdevenen marca, i nosaltres, empresaris de la nostra pròpia vida, vessem cada moment íntim a les xarxes socials perquè sigui consumit. L’aposta per la cultura ha de ser un compromís amb les formes de vida, contra tot el que les explota i esgota. En aquest segle XXI frenètic, la cultura només pot ser reivindicada com una experiència col·lectiva que retrobi les forces de la vida (els afectes, els apetits, les potències).

Enfront dels grans monuments de la indústria cultural; les llibreteres de barri, els teatres locals, els espectacles de circ al carrer, els catàlegs lliures de drets i d’accés universal, les editorials independents, les revistes que no tenen els principis en venda. Enfront de les relacions de consum i competència; la cooperació, les trobades obertes, la filosofia al carrer, l’intercanvi, la vida quotidiana (que a vegades té febre). Enfront dels mostradors, necessitam llocs comuns per acollir la vida col·lectiva amb tota la seva força, necessitam espais autogestionats. Espais com l’Ateneu Popular l’Elèctrica, un lloc per compartir al centre de Palma. Era una antiga botiga de productes elèctrics que s’ha convertit en un espai obert, que podem omplir d’art local, de tallers, de filosofia, de converses. Un lloc on serà possible la vida, que no és poca cosa.

En una ciutat abocada al turisme i a la lògica del benefici, fa falta coratge per obrir espais on pugui circular, lliure, la vida. Com fa falta coratge per prendre la paraula enfront del poder, en un Estat com el que patim. Però el coratge serà imparable si som multitud.

stats