FILOSOFIA

“Cultiva el teu propi hort és el missatge del meu llibre”

Santiago Beruete· Escriptor, professor i apassionat jardiner

Santiago Beruete (Pamplona, 1961) és llicenciat en Antropologia i doctor en Filosofia. El seu darrer llibre es diu Verdolatría (Turner, 2018) i proposa pensar la naturalesa humana des de les plantes. Anteriorment havia publicat Jardinosofía (Turner, 2016), una visió històrica sobre les idees filosòfiques associades al jardí, inspirada parcialment en la seva tesi doctoral Els jardins de la utopia. Actualment imparteix classes de Filosofia a l’Institut Santa Maria d’Eivissa.

Els vostres llibres més recents, Verdolatría i Jardinosofía, neixen de la vostra experiència vital lligada a la filosofia i la jardineria?

Aquests dos llibres són la síntesi de més de 10 anys de la meva vida, reflecteixen lectures, viatges i experiències. I és de camí un tercer llibre que donarà continuïtat als escrits sobre els jardins.

Verdolatría i Jardinosofía són un elogi de la filosofia i la jardineria. En quin sentit considerau que la filosofia és una activitat inseparable de la jardineria?

La filosofia i la jardineria formen part de la meva experiència vital. La tradició filosòfica clàssica es podria sintetitzar amb la paraula ‘eudaimonia’, que es tradueix habitualment per felicitat, però el seu significat més autèntic és ‘florir per dedins’. Aquí ja veiem que el jardí és una metàfora vital d’una forma de saviesa relacionada amb viure amb serenitat i lucidesa, amb la tranquil·la possessió d’un mateix de la qual parlava Sèneca i amb una forma raonable de plaer defensada per Epicur. Cultiva el teu propi hort és el missatge del meu llibre i de Voltaire al final del Càndid.

La filosofia des dels orígens està lligada als jardins. El jardí d’Epicur i altres jardins de l’antiguitat varen ser espais d’existència on es vivia el pensament?

Tendim a oblidar que la nostra tradició filosòfica va sorgir als jardins. L’Acadèmia platònica, El Liceu aristotèlic, l’escola epicúria i el Gimnàs de Cinosarges d’Antístenes eren jardins i escenaris per a l’ensenyament i la pràctica de la filosofia, semblants a parcs suburbans. Els filòsofs ensenyaren entre les branques dels arbres i el cant dels ocells.

Per ser un bon jardiner cal aplicar virtuts pròpies de les escoles filosòfiques clàssiques com la prudència, la saviesa i la constància?

Sí. Cuidar i mantenir un jardí exigeix aplicar una sèrie de qualitats que formen part de la recepta de la bona vida que s’ha anat elaborant al llarg dels segles i que sens dubte inclou elements reivindicats per aquestes escoles filosòfiques, com la paciència, la tenacitat, la gratitud i la humilitat. La filosofia troba en el jardí una escola de vida.

A l’hora de pensar i filosofar és millor un bosc, una plaça o un jardí?

Som molt seguidor del Walden de Thoureau i de totes les seves obres. I pens, com ell, que el bosc és el temple de la filosofia. El bosc és una bona metàfora del pensament més assilvestrat i salvatge. El bosc és impenetrable i incontaminat; el jardí és un espai humanitzat per al goig humà; i la plaça és l’àgora, l’espai del diàleg. L’ideal seria una plaça en un jardí dins un bosc.

Quin és el jardí més filosòfic que coneixeu?

Un dels jardins més filosòfics és el d’Ermenonville, situat a uns 150 quilòmetres al nord-oest de París i popularment conegut com el jardí de Rousseau. El marquès de Girardin, un noble antirevolucionari conservador, va acollir Rousseau a la seva mansió fins a la seva mort. El marquès retrà homenatge a la filosofia i el pensament de Rousseau, enterrant el filòsof a una illa del seu jardí, enmig d’un llac, l’illa dels àlbers, que es convertirà durant els segles XVIII i XIX en lloc de pelegrinatge dels revolucionaris i esperits romàntics.

Com es transforma un paisatge en un discurs filosòfic?

Tots els paisatges construïts per l’home amaguen un discurs simbòlic que sintetitza un missatge filosòfic. La vida és un bosc de símbols deia Charles Baudelaire en un vers de Les flors del mal. Els paisatges són també un discurs espacial, una espècie de filosofia en tres dimensions.

Només tenen valor els pensaments que sorgeixen caminant com deia Nietzsche o el sedentarisme també ha inspirat bona filosofia?

Ja saps que Nietzsche era un enemic del sedentarisme, que el considerava un pecat de l’esperit. Jo, en realitat, he de dir que gran part dels meus llibres, per seguir amb les metàfores nietzscheanes, són pensaments caminats. Jo som un gran caminant, escric i pens amb els peus.

La filosofia s’ha anat urbanitzant i domesticant a mesura que la població s’ha desplaçat a les ciutats i ha anat perdent la capacitat de connectar amb els cicles naturals i la pròpia ecologia. La urbanització de la terra i el territori desertifica i empobreix el pensament?

El jardí és un invent de la civilització urbana. Els jardins sorgeixen amb la revolució agrària i neolítica i amb el naixement de les grans ciutats. Des del quilòmetre zero, els jardins contenen la relació ambivalent de l’ésser humà amb la naturalesa, el desig de domesticar-la i de mantenir-la en estat salvatge. És evident que la ciutat ha estat també un espai per a la filosofia, però els filòsofs de la ciutat de vegades han donat l’esquena al jardí perquè el consideren un espai rural, nostàlgic i anacrònic. Avui hi ha un moviment planetari de retorn al jardí com a espai de reflexió. La mirada filosòfica s’està girant cap a la naturalesa en un món hiperpoblat.

Estau d’acord amb Richard Louv que les noves generacions tenen un dèficit de naturalesa?

Crec que Louv té raó expressant la necessitat que els nins tenen de bosc. Per tot el món, s’estan posant de moda els banys de bosc per contrarestar el dèficit de naturalesa. S’està tornant a la naturalesa no només per trobar remeis als mals de la humanitat, sinó també per retrobar-nos a nosaltres mateixos.

Els jardins i la filosofia poden ser una bona medicina per superar aquest dèficit de naturalesa?

Estic convençut que sí. Pensa que obtenim els principis actius dels fàrmacs i les medecines de les plantes. Però jo vaig més enllà i defens que la naturalesa pot ser una mestra de vida, proporcionant-nos lliçons en l’art de saber viure. La naturalesa pot ser un mirall en el qual mirar-nos, observar les nostres contradiccions i poder canviar.

Proposau renaturalitzar les ciutats i fertilitzar la terra per simplificar la vida i assolir la felicitat?

Sens dubte. Tot el que és superflu esdevé lleig. Cal tornar a la simplicitat voluntària, al despreniment del superflu, a l’elementalitat pròpia de les illes, a la casa pagesa que representa una bellesa simple i compacta. Això és el que tothom hauria de fer amb la seva vida. Almanco, és el que jo procur fer amb la meva.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF