L’humor absurd de Cuerda reviu a Sant Sebastià amb ‘Tiempo después’

Icíar Bollaín porta al cinema la vida del ballarí cubà Carlos Acosta a ‘Yuli’

Rodada el 1989, Amanece, que no es poco no és una pel·lícula, és una religió. Per als seus fidels, els diàlegs i ocurrències del film són versicles sagrats d’una bíblia de l’humor absurd que desconstrueix la idiosincràsia rural espanyola amb un enginy únic. Per això, l’estrena a Sant Sebastià de la seqüela espiritual d’aquella pel·lícula que ha rodat ara José Luis Cuerda representa una mena de Segon Adveniment, rebut amb l’apropiada barreja d’esperances i inquietud. I un cop vista Tiempo después es pot afirmar que, efectivament, Amanece, que no es poco ha ressuscitat. Una mica canviada, això sí: en lloc d’un poble de la Manxa on si et descuides et creixen homes a l’hort, Cuerda imagina ara un futur distòpic del 9991 (“un mil·lenni amunt o avall”) en què ja només queda un edifici, on viuen les elits socials, i un poblat dels afores, on campen els aturats.

Concebuda durant la recent crisi econòmica, les referències polítiques planen tota l’estona sobre Tiempo después, amarada de l’esperit àcrata i subversiu de Cuerda, que ridiculitza totes les institucions d’ordre, des del rei fins a la Guàrdia Civil passant per l’Església, l’exèrcit i la policia. Però els gags que funcionen més bé són com sempre els més absurds: el barber que omple el negoci llegint poemes de Machado, la gentada que celebra una victòria al crit de “Taxidèrmia!”... El que no falla mai són els actors: Tiempo después torna a reunir un all-stars del cinema espanyol amb veterans d’ Amanece, que no es poco (Miguel Rellán, Gabino Diego), còmics d’ara com Berto Romero, Arturo Valls i Carlos Areces, i actors versàtils com Antonio de la Torre, Roberto Álamo, Manolo Solo i Blanca Suárez. El millor de la pel·lícula és que Cuerda aconsegueix que tots es moguin en el mateix registre, un equilibri fràgil entre comèdia i costumisme que sembla que portin a la sang.

Pares i fills

La competició del festival, mentrestant, es va omplir ahir de conflictes paternofilials. Històries de pares estrictes com el de Yuli, que empeny el fill a convertir-se en ballarí clàssic a cop de pallisses, però també de pares afectuosos com el de Beautiful boy, que contempla impotent la seva incapacitat per ajudar el seu fill a desenganxar-se de les drogues.

Yuli és un nou producte del tàndem que formen la directora Icíar Bollaín i el guionista Paul Laverty, autors també d’ El olivo i También la lluvia. Aquí adapten les memòries del ballarí cubà Carlos Acosta, el nen prodigi que va passar de ballar break dance al carrer a convertir-se en el primer ballarí del Royal Ballet de Londres i trencar motlles protagonitzant Romeo i Julieta. La història és com Billy Elliot al revés, amb el nen fugint cames ajudeu-me de les classes de dansa i el pare perseguint-lo perquè hi vagi. Bollaín barreja la biografia pura amb escenes de ball de l’autèntic Acosta, no tant per il·lustrar el seu art com per narrar també la seva història a través del llenguatge de la dansa. Tanmateix, la mirada de Bollaín sobre la vida d’Acosta no deixa de ser convencional i poruga, reproduint tots els tics del cinema de superació i èxit.

El problema de Beautiful boy, en canvi, és que el belga Felix van Groeningen reincideix en l’explotació dramàtica d’una tragèdia familiar i, com a Alabama Monroe, estaborneix la sensibilitat de l’espectador a cop de carrincloneria, exhibicionisme emocional i imatges d’un preciosisme fora de lloc en una història sobre l’addicció. Les interpretacions de Steve Carell i Timothée Chalamet són impecables, però en aquest context ho tenen difícil per arribar a commoure.

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF