De Cuba al Raval: la Virreina exposa utopies i realitats urbanes
Una exposició rescata els projectes arquitectònics dels fills de la Revolució Cubana i el fotògraf Jorge Ribalta retrata tretze anys de transformació de la plaça Gardunya
Tarará és una platja, a prop de l’Havana, que el Che Guevara va fer servir de refugi mentre es recuperava dels seus atacs d’asma. Abans del triomf de la Revolució Cubana va ser la destinació de les elits econòmiques, i el 1986 va acollir els infants que havien quedat afectats per l’accident de Txernòbil. Avui és l’edèn dels que practiquen el surf d’estel, però entre el 1980 i el 1993 un grup d’arquitectes cubans que van estudiar a la universitat creada després de la Revolució van imaginar un altre tipus de paradís: una ciutat pedagògica amb un port nàutic, un amfiteatre, àrees esportives... Aquest és un dels projectes que van quedar en un calaix i que rescata La utopia paral·lela. Ciutats somiades a Cuba (1980-1993), una exposició d’Iván de la Nuez i Atelier Morales que es podrà veure a la Virreina fins al 20 d’octubre. L’acompanyen dues exposicions més: Àngels nous. Escenes de la reforma de la plaça de la Gardunya, Barcelona (2005-2018), que recull 583 fotografies que va fer durant tretze anys Jorge Ribalta de la plaça del darrere de la Boqueria, i Panòptic_frontera 601, de Nora Ancarola. Definitivament, la Virreina no fa vacances aquest estiu.
La utopia paral·lela. Ciutats somiades a Cuba (1980-1993) mostra 35 esbossos de mig centenar d’arquitectes i artistes cubans d’una ciutat que mai va ser: hi ha des de la transformació del Malecón fins a una reforma integral de la Plaza Vieja o la possibilitat que siguin els mateixos veïns els que decideixen la manera de fer habitables els edificis antics. “Hem anat recuperant tots aquests projectes que estaven escampats per Mèxic, Miami, París, Barcelona... Tot aquest material no s’havia vist mai i parla dels arquitectes nascuts amb la Revolució Cubana -explica Iván de la Nuez-. És d’una singularitat extraordinària perquè es tracta d’una arquitectura occidental sense mercat”. És a dir, que no és esclava de l’especulació immobiliària. De la Nuez reivindica el llegat dels arquitectes que el trobador Carlos Varela va anomenar “els fills de Guillem Tell”: “Tothom ha vist exposicions d’art cubanes, ha escoltat música cubana i pot recuperar cinema cubà de l’època, però l’arquitectura va quedar oblidada malgrat la seva enorme influència en tots aquests àmbits”.
Ben diferents són les sales en què Ribalta desplega el seu treball durant tretze anys. L’exposició Àngels nous. Escenes de la reforma de la plaça de la Gardunya, Barcelona (2005-2018) comença el 2018 amb el primer curs a la nova Escola Massana i amb l’arribada dels primers habitants als pisos de protecció oficial, i viatja cap al passat, fins a l’antiga plaça de la Gardunya, un nom amb connotacions criminals: “La Gardunya originàriament era un associació criminal, com podria ser la Camorra italiana”, diu Ribalta. El fotògraf relata, a les diferents sales, petites històries. Dona petits detalls d’una època i de la transformació de la ciutat. “He volgut recompondre la història dels oblidats, els protagonistes involuntaris de la reforma”, diu Ribalta. Hi ha tota mena d’escenes, des dels paradistes de la Boqueria disfressats per Carnestoltes fins a les polèmiques fotografies del 2009 amb les prostitutes fent feina rere el mercat, passant per l’atemptat del 17 d’agost del 2017 a la Rambla. L’exposició és també una excavació arqueològica, perquè Ribalta recupera les vides anteriors de la plaça, com l’antic convent gòtic de Santa Maria de Jerusalem, fundat el 1462 i que el 1937 es va convertir en la txeca de Sant Elies. Les religioses el van tornar a ocupar després de la Guerra Civil però el 1966 se’l van vendre. L’altre descobriment de Ribalta és l’antic carrer del Cervelló, que connectava els carrers del Carme i de l’Hospital i que va desaparèixer el 1940.
Vigilats i fustigats: el panòptic de Nora Ancarola
Un panòptic és un sistema de vigilància que va ser dissenyat i mai aplicat per a les presons. L’artista argentina Nora Ancarola el fa entrar a la Virreina perquè el visitant experimenti com és ser vigilat sense ser-ne gaire conscient. A la videoinstal·lació projecta la imatge de la Caseta dels Alemanys -el búnquer de la Gestapo de Portbou- i les veus, els batecs i la respiració de dos subsaharians que li van relatar el seu viatge amb pastera. “L’experiència del visitant dependrà del temps que hi passi”, diu Ancarola.
