El procés ha posat de manifest l’evolució del nacionalisme català cap a uns fonaments cívics i ciutadans, que l’han alliberat del pes de la història i les tradicions, i l’han arrelat en el present. Malgrat tot, encara hi ha un fort sentiment nacionalista d’arrels culturals i lingüístiques. El procés també ha despertat el nacionalisme espanyol que ha expressat amb orgull la identitat espanyola, a través de l’exhibició pública de símbols com la bandera. El patriotisme constitucional ha estat el paraigües ideològic que ha donat coherència a les posicions polítiques favorables a la unitat d’Espanya, encara que no ha pogut tapar l’estreta vinculació entre l’espanyolisme i el franquisme. Les grans mobilitzacions socials a favor del procés i l’experiència de la violència viscuda l’1 d’octubre han accentuat la dimensió emocional i els sentiments legítims d’independència. S’ha dit, amb raó, que el procés cap a la independència ha estat dirigit per una elit política burgesa, de la mateixa manera que s’ha de reconèixer la influència política d’una ciutadania autoorganitzada. El procés mateix ha contribuït a l’ampliació de les bases socials independentistes i republicanes, fins a configurar una majoria social interclassista i transversal. Una part de la població favorable a la república catalana no se sent nacionalista, i defensa una reforma constitucional que permeti encaixar Catalunya dins Espanya, en el marc d’un estat federal. Els sectors processistes més esquerrans no han aconseguit introduir el tema social en la reivindicació nacional. La vella qüestió sobre la compatibilitat o no de la lluita de classes i la lluita per l’alliberament nacional, que ha acompanyat el moviment obrer des dels seus orígens, ha estat un factor de divisió. Les accions de desobediència, exercides des de dalt, per part de les institucions catalanes, han posat en evidència la dimensió conflictiva de la política. El procés ha servit per recuperar l’antiga discussió filosòfica entre legitimitat i legalitat, i ha permès confrontar el dret de l’autodeterminació amb l’obediència a les lleis i al marc constitucional vigent. El procés ha confirmat el gran poder dels mitjans de comunicació, especialment les grans cadenes de televisió, però també ha permès observar el contrapoder del periodisme ciutadà i l’activisme exercit a través dels mitjans digitals. La batalla mediàtica per l’opinió pública i la construcció de la realitat ha tingut un desenllaç desigual: el relat independentista i republicà ha tingut més credibilitat a fora que a dins les fronteres estatals. L’1 d’octubre, el govern espanyol, va decidir imposar la força de la llei a través de la violència policial, sobre la voluntat ciutadana de decidir democràticament sobre el seu futur nacional. Gairebé un any després, la desigual correlació de forces està decantant el conflicte a favor de l’Estat espanyol. A poc a poc les institucions catalanes tornen al marc autonomista. La lluita ha esdevingut més jurídica que política, es dirimeix als tribunals entorn dels presos polítics i els exiliats. Així i tot, el conflicte es manté viu al carrer a través dels llaços grocs, uns símbols que exigeixen la llibertat dels presos a la vegada que donen visibilitat al procés i que provoquen enfrontaments i debats apassionats sobre la neutralitat de l’espai públic.
Corsino Vela: “Una Catalunya independent és legítima i viable sobre el paper”
Militant anarquista
PalmaCorsino Vela (Astúries, 1953) és el pseudònim de Carlos Velasco, un vell militant obrer d’origen asturià, que oculta el seu rostre darrere d’unes idees anarquistes que considera elaborades col·lectivament. Vela escriu articles i llibres d’anàlisi política i econòmica. La seva implicació política va començar a final dels anys setanta, amb la participació en el procés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). D’aleshores ençà ha continuat compromès políticament amb organitzacions llibertàries, escrivint a publicacions militants com Etcétera, La Estiba, No’92, Diagonal i A/parte. És autor de diversos llibres, entre els quals destacam La sociedad implosiva (Muturreko Burutazioak, 2015), Capitalismo terminal (Traficantes de Sueños, 2018) i el llibre col·lectiu No le deseo un estado a nadie (Pepitas de Calabaza, 2018), sobre el procés català. Amb Corsino Vela parlam de la visió anarquista del procés català, de les bases socials de l’independentisme, de la viabilitat política i econòmica de la república catalana, i especialment de l’anàlisi del procés des del context del capitalisme transnacional.
Presentau el llibre No le deseo un estado a nadie, en el qual compartiu les vostres reflexions sobre el conflicte català amb Santiago López Petit, Tomás Ibáñez, Miguel Amorós i Paco Madrid. Hi ha coincidència d’anàlisi amb la resta d’autors? Com valorau les seves opinions?
El llibre respon a una perspectiva d’anàlisi que no ha estat contemplada durant el procés. Tota la dialèctica del procés i de la mobilització, especialment des de la segona meitat de 2017, ha estat centrada en la dicotomia discursiva entre dos nacionalismes enfrontats: d’una banda, el nacionalisme català i, de l’altra, el nacionalisme espanyol. El llibre introdueix una perspectiva social crítica de caràcter anarquista i anticapitalista. Hi ha una complicitat crítica envers el concepte de nació, però amb arguments i des de posicions teòriques molt diferents.
Des de la sensibilitat anarquista que vos defineix, com interpretau el conflicte català?
El conflicte català està marcat pel seu contingut emocional intensíssim. La gent que va sortir al carrer l’1 d’octubre va posar de manifest sentiments antifeixistes i també democràtics. La majoria de les persones que varen sortir al carrer l’1 d’octubre volien defensar els col·legis electorals i el dret de decidir, però també hi havia persones que no estaven d’acord amb el referèndum i, malgrat tot, sortiren a defensar la democràcia i el dret de votar.
Podríeu explicar per què considerau que el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol és una querella provinciana entre dues elits polítiques?
Les elits polítiques hegemonitzen el procés, però el procés no s’explica només per aquesta hegemonia. El que s’ha posat en evidència en el procés és un trencament entre la burgesia catalana, la classe dominant catalana lligada al Cercle d’Economia, i una burgesia emergent, lligada als nous negocis i l’economia global, que fa inversions especulatives relacionades amb el turisme i el sector immobiliari. També s’ha produït una ruptura entre els funcionaris de la Generalitat i els de Madrid. Aquesta amalgama de funcionariat i de representants del capital transnacional hegemonitzen el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Parlau d’una elit que ha hegemonitzat el procés, però no trobau que la base social independentista catalana és molt més àmplia?
El subjecte social que ha protagonitzat el procés és aquell sector de la població que viu un procés de proletariatzació com a conseqüència de l’agreujament de la crisi de 2007. De fet, les mobilitzacions més multitudinàries han estat protagonitzades per segments proletaritzats de la classe mitjana: estudiants, professionals liberals, baix funcionariat i joves, amb ideologies molt diferents, que abarquen des del marxisme leninisme clàssic, a l’anarquisme i al republicanisme federal, de llarga tradició a Catalunya, passant pel capitalisme neoliberal, una ideologia adoptada pels dirigents de la Generalitat. En aquest sentit, es pot dir que el procés és interclassista. Aquest interclassisme es reflecteix en una ideologia democràtica, que no és anticapitalista. A Catalunya, es produeix un rebuig contra la corrupció espanyola, però no contra el capital. El moviment independentista té un caràcter regeneracionista, vol regenerar la democràcia, però en cap moment no es presenta com un moviment progressista que vulgui anar més enllà del capitalisme. El projecte de país que proposa el bloc dirigent del procés és el d’una república capitalista, avalada pels mateixos que han protagonitzat les retallades i la privatització dels serveis públics.
Quin interès pot tenir el capital financer transnacional en una eventual independència de Catalunya, si tanmateix les regles del joc econòmic no variarien, ni tampoc la situació privilegiada del capital?
Al capital, tant li fa que Catalunya arribi a ser independent o que continuï sotmesa a l’Estat espanyol. Allò que sempre busca el capital és estabilitat perquè funcioni el mercat, circulin els diners i es realitzi el capital com a capital. És cert que una Catalunya independent és legítima i viable sobre el paper. Ara, s’ha de dir que una cosa és la hipòtesi teòrica d’una Catalunya independent, en funció del dret democràtic d’autodeterminació, i una altra cosa ben diferent és la relació de forces polítiques existent. Al capital transnacional i especulatiu, una Catalunya independent li podria aportar avantatges fiscals. Catalunya podria arribar a ser un gran paradís fiscal. En el cas d’una hipotètica Catalunya independent s’intensificaria la presència i intervenció dels fons especulatius internacionals. El principal interès que pot tenir el poder econòmic en el procés és el de convertir el conjunt del territori en una mercaderia per al consum turístic i l’obtenció de més facilitats per a la mobilitat del capital.
Al llibre parlau dels ideòlegs de l’independentisme català, quins són aquests ideòlegs i quin és el seu programa polític i econòmic?
Hi ha molts d’ideòlegs difusos, com economistes, consellers, assessors i representants polítics, que avancen idees i que suggereixen models. El programa polític independentista es resumeix en la constitució d’una república democràtica, a l’estil de les repúbliques europees democràtiques ja existents. Però, si s’analitza des d’un punt de vista polític i no ideològic, el que han demostrat els ideòlegs i dirigents partidaris d’una república catalana és una manca total d’anàlisi política, un gran desconeixement de com funciona el món capitalista i la contradicció que suposa la formació d’un estat-nació, en la fase actual del capitalisme, que és transnacional.
Al llibre identificau dues tendències del nacionalisme català: el nacionalisme ètnic i cultural i el nacionalisme polític i administratiu. Podríeu definir aquests dos tipus de nacionalisme?
El nacionalisme a Catalunya ha evolucionat, s’ha posat al dia, ha passat d’un nacionalisme que posava l’èmfasi en l’aspecte cultural a un nacionalisme que posa l’accent en la capacitat de gestió del territori. És en aquest sentit que parl d’un nacionalisme administratiu, que és el de la burgesia emergent, que aspira a gestionar el capital transnacional.
Aquesta mateixa diferenciació es podria aplicar al nacionalisme espanyol?
Espanya, per circumstàncies històriques, té un pes territorial i demogràfic més gran que Catalunya. Espanya no es pot permetre una Catalunya independent de la resta del territori, perquè representa el 20% del PIB estatal. En canvi, el nacionalisme català veu viable, i ho és, gestionar el país de manera independent.
Una de les principals crítiques que feis al procés català és que ha donat l’esquena a la qüestió social, que l’enfrontament amb Espanya ha servit per tapar la corrupció política i la proletarització social. Per què les mobilitzacions socials contra les retallades a Catalunya es desviaren cap a l’independentisme?
Sí, és ver que hi ha hagut una dinàmica política canviant. S’ha passat de la deslegitimació del sistema polític i la lluita contra les retallades protagonitzada pel moviment social de les Marees i el 15-M al reformisme democràtic. El setge al Parlament i els “No ens representen” va posar de manifest la deslegitimació del sistema polític a Espanya i Catalunya; però el setge al Parlament, i la resposta donada per part de la Generalitat, varen ser uns fets decisius per desviar el procés constituent cap a un procés d’ordre polític, conduït per representants polítics que actuaven d’esquena a la representació social. Dins el terreny de les institucions i la representació, el conflicte entre Catalunya i Espanya, i també la seva solució, ha quedat reduït a la seva dimensió jurídica i institucional. Però, l’única via de resolució real del conflicte és social.
La transició efectiva cap a una república catalana requereix arribar a un acord amb l’Estat espanyol? El procés ha demostrat que la via unilateral cap a la independència no és possible?
El procés cap a la independència de Catalunya és impossible amb les tàctiques simbòliques i ritualitzades utilitzades. La mobilització de la meitat de la població de Catalunya ha estat insuficient per fer front a un Estat espanyol que ha acabat imposant la repressió. Fixau-vos que s’hauria d’haver intensificat la mobilització amb l’aprovació de l’article 155, l’empresonament d’alguns exconsellers i amb la fugida obligada de l’expresident Puigdemont, però no ha estat així. Finalment, l’Estat espanyol ha pogut imposar unes eleccions i tots els partits catalans s’hi han presentat, també els independentistes. Quina credibilitat poden tenir els polítics que condueixen el procés?
Catalunya és, per tant, una república fallida?
Sí, Catalunya ha estat un intent republicà que no ha prosperat.
Preveis que finalment l’independentisme català retorni al marc constitucionalista de l’autonomisme?
Pel que sembla serà així. Si no hi ha un gran canvi, la dinàmica política actual apunta cap aquí.
Quines lliçons es poden extreure de l’experiència del procés?
La primera reflexió que s’hauria de fer és per què ha fracassat la república catalana en la fase del capitalisme global. S’ha de pensar la influència del poder mediàtic i la política esdevinguda mercaderia i espectacle sobre la realitat concreta de les relacions socials, el seu paper més enllà de la xerrameca mediàtica. I també hauria de ser un tema de reflexió, sobretot per a l’esquerra anticapitalista, la capacitat de mobilització de l’1 i del 3 d’octubre.
