'CAPRICHOS DE APOLO': JOHN SINCLAIR + BO NINGEN + BIG SEXY NOISEE SALA APOLO 2 3 DE FEBRER CròNica MÚSICA
Cultura 26/02/2011

Contracultura nord-americana i exotisme nipó coincideixen a La [2] de l'Apolo

Borja Duñó
2 min
John Sinclair, poeta, activista polític i ideòleg de MC5 als seixanta, va recitar tres poemes acompanyat de guitarra i saxo.

Hi havia força motius per considerar atractiu el triple cartell de dimecres. Per una banda, el reclam de John Sinclair, un nom històric de la contracultura nord-americana que arribava a Barcelona, curiosament, dos dies més tard que Patti Smith, una altra icona contracultural. Per altra banda, la curiositat de sentir com sonava en directe el nou projecte de Lydia Lunch, Big Sexy Noise, que compta amb membres del grup britànic Gallon Drunk. I finalment, la incògnita que suposaven els japonesos Bo Ningen, que van acabar sent els autèntics triomfadors de la nit.

Massa d'hora i amb la sala encara gairebé buida, John Sinclair va prendre possessió de l'escenari. El poeta, activista polític, historiador del jazz i ideòleg dels mítics MC5 va recitar tres llargs i fascinants poemes amb la veu profunda de qui se sap part viva de la història. Entre les atmosferes pantanoses proporcionades per James Johnston i Terry Edwards (a la guitarra i al saxo, respectivament), Sinclair va glorificar John Coltrane i Elvin Jones, i va explicar les desventures de Robert Nighthawk i Sonny Boy Williamson pel delta del Mississipí.

El de Michigan, que lluïa sandàlies amb mitjons i recitava com ho faria en una petita llibreria d'esquerres, va acabar amb una oda als mals hàbits, potser recordant la seva detenció de l'any 1969, quan li van caure deu anys (!) per regalar dos porros a un policia de paisà. Evidentment, allò tenia més a veure amb una cacera de bruixes que amb els mals costums i Sinclair va acabar complint només dos anys de condemna gràcies, en part, a una campanya liderada per John Lennon i Yoko Ono.

Amb les imatges encara fresques d'un Detroit en flames -avui en ruïnes-, Bo Ningen es preparaven a l'escenari. El quartet anava amb vestits llargs i els cabells negres i llisos fins a la cintura, de lluny semblaven nenes, però armats amb pedals fuzz i ecos. Els japonesos van despatxar la seva actuació com ho faria un tsunami altament destructiu. L'agressivitat del seu metalcore amb elements de krautrock i psicodèlia contrasta amb la veu de dibuixos animats del cantant i una posada en escena gairebé coreografiada. Curt, exòtic i imprevist, el seu concert perviurà en la memòria dels assistents.

Amb tot, la sala només era mig plena quan va aparèixer Lydia Lunch amb els seus Big Sexy Noise. Malgrat la imponent solidesa instrumental dels membres de Gallon Drunk, James Johnston (guitarra) i Ian White (bateria), i de Terry Edwards (orgue i saxo), el de Big Sexy Noise no va ser el millor concert de la nit. Ni la veu de Lydia Lunch va empastar bé amb uns temes construïts a base de riffs de rock primitiu, ni el seu discurs va resultar provocatiu. Sort de la guitarra estripada de Johnston i del saxo estrident d'Edwards, que en algun moment va fer pensar en la No Wave de James Chance & the Contortions.

stats