Contemporaneïtat i folklore

Es Baluard.- El més significatiu i esperançador que es pot dir de la música contemporània és que el camí que té al davant és tan immens, queda tant per fer, que cada passa que fan és progressió; cada concert, projecció cap al lloc que li correspon. És qüestió de molta fe i encara més perseverança, però també de pedagogia. Paraula clau en el concert organitzat per Phona que Ensemble Espacio Sinkro va oferir a l’Aljub d’Es Baluard. Imanol Mtz Hervias, acompanyat per Maddi Arana Bueno i Paula Azcona Cerdán, a la viola, violí i violoncel respectivament, va anar desgranant amb senzillesa i eficàcia com seria la peça que interpretaven a continuació. Un valor afegit imprescindible per fer créixer una manera d’entendre la música més enllà de l’encant dels clàssics, que no oblidem que un dia també varen ser avantguardistes. Per una altra banda, val a dir que el programa era tan internacional, eclèctic i saborós com ben triat. Del grec George Aperghis, interpretaren Rasch pour violon et alto, de qui han assimilat d’alguna manera com entendre la interpretació amb un caire de teatre musical. De l’anglès Jonathan Harvey, Imanol Mtz va interpretar Chant for solo viola. La formació ja al complet va fer una fantàstica lectura d’Up, down, sideways, round de l’irlandès Garth Knox. Continuaren amb el Codex purpureus del sicilià Salvatore Sciarrino i tancaren la seva intervenció amb el Cloud trio, de la reconeguda compositora finesa Kaija Saariaho. Una autèntica delícia amb dissecció descriptiva addicional per un món tan difícil com interessant. Per una altra banda, Tomeu Moll i Mas va anunciar un ‘A House Full of Music’ que tindrà lloc el proper quinze de desembre amb una performança al Centre Cultural la Misericòrdia. O, el que és el mateix, una recreació de la que va instaurar John Cage l’any 1981 amb una primera representació a Bremen i en la qual varen prendre part fins a vuit-cents músics no professionals que feien sonar qualsevol tipus d’instrument i composició alhora. Una bomba que cal que exploti.

Auditori del Conservatori.- Carles Ponseti va donar descans al cor per continuar amb el concert anual en què intervé únicament l’orquestra i que fa un recorregut geogràfic adient. L’opció era d’una lògica aclaparadora. Al programa va reunir Leos Janácek i el seu mestre i amic Antonín Dvorak. Dos compositors que varen redimensionar la música tradicional de tal manera que la varen postular dins el món de la música culta sense cap mena d’oposició. Sens dubte un altre tipus d’avantguardisme, manco rompedor però no menys interessant i agosarat en el seu moment. De Janácek, un nom que cada dia va guanyant presència dins els programes, varen oferir Idyla, una composició de joventut de set moviments que ratifica el seu afany per a la conservació de les arrels de la música de la seva Moràvia natal, amb una varietat de conceptes que deixa constància del seu talent. Molt harmònica, descriptiva i heterogènia, va fer que els músics, sota la batuta de Ponseti i Andreu com a concertino, deixassin constància de les seves possibilitats amb una interpretació acurada i precisa. Per interpretar la Serenade Op. 22, d’Antonín Dvorak fins i tot havien d’augmentar prestacions per transmetre la tan complicada senzillesa d’aquesta composició, subtil i amable, neta i complexa, que destil·la pau i serenor. I ho varen aconseguir.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF