La Constitució no celebra tots els relats musicals

Barcelona1978. S’aprova en referèndum la Constitució espanyola, la garantia democràtica que havia d’obrir una etapa de pau i prosperitat, com a Star Trek. Aquell mateix any La Banda Trapera del Río enregistra el seu primer LP, un disc vomitat des del malestar, punk de carrers sense asfaltar i plens de por. Evidentment, La Banda Trapera del Río no apareix en l’article 40 años de música española en 40 años de democracia que glossa el 40è aniversari de la Constitució i que es pot llegir, només en castellà, a la web impulsada pel Congrés i el Senat espanyols. Per cert, tot i que el títol parla de música, el text obvia qualsevol referència a la música clàssica i al jazz, com si no servissin per al propòsit.

“El llarg període de Transició i consolidació de la democràcia a Espanya no es podria entendre de la mateixa manera sense l’acompanyament de la música”, diu l’article, que considera que l’aniversari de la Constitució és un “moment ideal per retre homenatge als ritmes i melodies que han alegrat i animat les nostres vides”. És un relat tan tendenciosament cofoista que exclou grups com la Trapera, els del rock radical basc i, de fet, pràcticament qualsevol mirada dissident o que aporti un mínim de complexitat a la lectura d’una època que s’explica amb una superficialitat carregada d’intenció.

El nacionalisme banal

L’article, que arriba fins a les músiques del present, és un exemple de manual de l’anomenat nacionalisme banal. Entre el centenar de grups i artistes que apareixen citats en el text només n’hi ha dos que s’expressin artísticament en una llengua que no sigui el castellà: Raimon i Joan Manuel Serrat. “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, diu l’article 3 de la Constitució. Evidentment, sembla que qui ha validat el text "40 años de música española en 40 años de democracia” no ha tingut present el mandat constitucional.

La pluralitat lingüística que pregona la carta magna del 1978 tampoc va estar representada en el concert organitzat per les Corts Generals i Radio 3 el 20 d’octubre a la Carrera de San Jerónimo, davant de la porta dels lleons del Congrés, i que va aplegar unes 18.000 persones. Hi van participar Mikel Erentxun, Luz Casal, Iván Ferreiro, el Niño de Elche, Izal, Ángel Stanich, Zahara, Pedro Guerra i Carlos Jean, “artistes representatius de la música espanyola de les últimes quatre dècades”, que només van cantar en castellà i anglès.

Una Espanya sense conflictes

La mirada institucional de “40 años de música española en 40 años de democracia” se centra bàsicament en el període 1978-2018, però el mateix caràcter reduccionista ja és present en els paràgrafs dedicats als anys 60 i a la primera meitat dels 70, que per alguna estranya raó obvien Peret, una figura cabdal de la música a Espanya, entre altres coses perquè va consolidar un estil nou, la rumba catalana. En aquests preliminars queden fora del relat oficial tant la Nova Cançó com altres moviments de renovació sorgits als 60, reduïts a cites individuals a Serrat, Raimon, Paco Ibáñez, Luis Eduardo Aute, José Antonio Labordeta i el grup Jarcha. Ni rastre, entre molts altres, de noms fonamentals com els bascos Mikel Laboa i Oskorri, els gallecs Fuxan os Ventos, els valencians Al Tall, els madrilenys Chicho Sánchez Ferlosio i Elisa Serna, la mallorquina Maria del Mar Bonet i l’alcoià Ovidi Montllor, probablement l’absència més significativa. “Dic el que dic sense cap covardia. / Però també sé el preu de tot això: Més tard o d’hora, m’arribarà sentència. / Car no interessa qui no llepa amb paciència”, cantava Montllor el 1979 a Autocrítica i crítica.

D’alguna manera s’imposa un relat incapaç de gestionar els conflictes, la qual cosa implica un dèficit democràtic. El text assegura que hi ha artistes que van ser “claus per entendre que la societat espanyola començava a comprometre’s a nivell polític i que volia construir un món millor”. Però s’exclou qualsevol referència a Lluís Llach, potser perquè Campanades a morts, del 1977, contradiu la imatge d’una Transició immaculada i sense violència que sembla transmetre el text.

Ni La Polla Records ni Los Chichos

Aquesta voluntat de barrar el pas a qualsevol proposta musical que qüestioni el relat de les bondats del 78 és especialment sagnant en l’apartat dedicat als anys 80. La moral constitucionalista queda reconfortada en un text que destaca la Movida Madrileña, Mecano i fenòmens infantils com Parchís i Enrique y Ana. És a dir, s’eliminen les propostes que qüestionaven la propaganda del PSOE felipista, com ara La Polla Records, que el 1987 cantaven “Somos los nietos de los obreros que nunca pudisteis matar, / por eso nunca, nunca votamos para la Alianza Popular, / ni al PSOE ni a sus traidores ni a ninguno de los demás / Somos los nietos de los que perdieron la Guerra Civil / ¡No somos nada!” Era una esmena a la totalitat del règim del 78... gairebé 25 anys abans del 15-M. Una cosa és que un relat necessàriament sintètic deixi de banda grups molt minoritaris o amb poca repercussió entre el públic, i una altra menystenir bandes com La Polla Records i Kortatu, que, a més, eren molt populars als anys 80. O Los Chichos i Los Chunguitos, també absents potser perquè la seva realitat s’adiu poc amb el to socialment triomfalista i acrític del relat.

Ni el conflicte territorial ni els efectes de la reconversió industrial ni la violència econòmica, temes que sovintejaven en grups tant de punk com de rock urbà d’aquella època, hi apareixen. De fet, la selecció de “40 años de música española en 40 años de democracia” podria passar per una llista de Los 40. Ni punk, ni rock radical basc, ni hip-hop, ni Albert Pla, que a la Carta al Rey Melchor del 1992 ja donava idees per acabar amb la monarquia, la protagonista absoluta del títol segon de la Constitució. De flamenc, una representació testimonial que oblida Enrique Morente; i de música electrònica, tot just una menció a Paco Pil i Chimo Bayo en el capítol sobre uns anys 90 explicats bàsicament amb Los del Río, Alejandro Sanz, Joaquín Sabina, Los Piratas, Héroes del Silencio i Extremoduro. No hi ha espai ni per al hip-hop més o menys polític ni per a bandes com Negu Gorriak ni per a l’escena mestissa que va créixer arran de l’èxit de Manu Chao i que tenia una base de públic prou important.

A mesura que el text s’acosta al present, els buits poden ser més comprensibles per falta de perspectiva, però sorprèn que no hi apareguin ni les músiques urbanes que estan consolidades amb noms com Bad Gyal, Yung Beef i ara Rosalía, ni la innegable influència del reggaeton (tot just recollida segons com s’interpreti la cita a Enrique Iglesias). Tampoc hi surten artistes com Nacho Vegas i Maria Arnal i Marcel Bagés, que proposen un missatge de recuperació de la memòria històrica que qüestiona els silencis constitucionalistes.

Centralisme que nega pluralitat

Però no és només el que es canta el que et deixa fora d’aquest relat institucional, sinó també en quina llengua es canta. Grups com Manel, que van arribar a ser número u de vendes a l’Estat i que no manifesten missatges polítics conflictius, són fora del relat. El reviscolament de la música cantada en català gràcies a grups valencians com Obrint Pas i tots els que va venir després no ocupa ni una línia. Tampoc el que va significar l’èxit dels mallorquins Antònia Font. De fet, ni tan sols es fa esment del rock en català dels 90, que va ser un fenomen molt popular.

Tot plegat fa pensar que musicalment parlant la celebració dels 40 anys de la Constitució imposa una mirada centralista en el sentit cultural i lingüístic. Molt ha de treballar el federalisme cultural per canviar una tendència que prioritza la hegemonia d’una mirada, o més aviat d’una manera d’escoltar. Quan Handia, una pel·lícula en basc, i Estiu 1993, en català, van guanyar deu i tres premis Goya, respectivament, es va vendre com la imatge de la pluralitat de l’Estat, que és justament el que nega “40 años de música española en 40 años de democracia”.