Primer va ser Qui té por de Virginia Woolf? (1962) i desprésUn fràgil equilibri (1967). Per a la segona, Edward Albee va rebre finalment el Pulitzer que li va ser concedit però vetat amb la primera. Censura per excés de desordre moral. Seria precipitat concloure queUn fràgil equilibriés una versió suavitzada deVirginia Woolf, encara que s'observi que la violència explícita -psíquica i física- passa sibil·linament dels personatges centrals als secundaris.
Agnes (Rosa Novell) i Tobias (Albert Vidal) no són ni de lluny Martha i George. Tots dos matrimonis s'han dedicat a consciència a minar la seva relació. Un procés autodestructiu que la parella de Qui té por de Virginia Woolf? resol amb brutal exhibicionisme. A Un fràgil equilibri la fúria que soscava l'ordre civilitzat d'un estrat social acomodat és assumida pels personatges secundaris, sobretot per Julia, la filla egocèntrica (Mia Esteve).
Les dues tragicomèdies estan concebudes com una constel·lació: al voltant d'un sistema de doble estrella giren com satèl·lits la resta d'éssers dramàtics. Una relació més ben resolta a Qui té por de Virginia Woolf? A casa d'Agnes i Tobias, les òrbites lunars mai arriben a crear camps de gravetat que augmentin l'interès de l'obra. El text podria funcionar perfectament sense la seva presència. Mario Gas no intervé prou per mitigar aquest desequilibri, es conforma amb una direcció d'escena sobretot atenta a un temps i una atmosfera dramàtica que subratlla el declivi anímic dels personatges, la depressió col·lectiva, l'horror al buit emocional.
Albert Vidal és un sol erràtic que sembla excessivament absent -més del que ja demana el seu personatge, apàtic i covard- i que només emana certa brillantor i atracció quan no necessita interactuar amb els altres i pot bolcar la seva intimitat en un monòleg. Rosa Novell, en canvi, és un sol ferm, un estel de calor fred, que despulla línia a línia la seva profunda frustració amb elegància anglosaxona, amb un estil mesurat que recorda la millor Anne Bancroft.
