Bunyola.- Trenta-cinc edicions d’un festival de música no són pocs, fins i tot representatius d’una feina ben feta, amb constància, passió i criteri. La que hi posa Tomeu Quetgles, no sense entrebancs per la seva condició de minoritari i que explica com una reivindicativa declaració de principis a la presentació que fa al programa de mà del XXXV Festival de Música de Bunyola. No li manquen motius, per la senzilla raó que sempre hi trobam alguna perla que el fa mereixedor de figurar alguns replans més amunt de la seva repercussió mediàtica. Per a l’ocasió, ni més ni menys que Rachel Podger, violinista barroca de reconegut prestigi, que ja havia intervingut en quatre edicions anteriors al mateix festival amb la Palladian Ensemble quan encara ostentava tan sols la condició de promesa. Un cop convertida en realitat i després d’haver col·laborat amb les millors orquestres, d’haver guanyat tot un rosari de premis d’importància indiscutible o d’haver enregistrat amb les millors discogràfiques, podrem escoltar la seva translació al violí de les tres primeres de les sis Suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach, un esdeveniment que tindrà lloc el diumenge 1 de desembre al Teatre Municipal i amb el qual conclourà el festival. Cinc concerts més completaran l’edició que s’inicia aquest diumenge amb el Trio Elysium, format per Fernando Villega a la viola, Rosa Cañellas al violoncel i Alfredo Ardanaz al violí. Dins el programa hi trobam des de Haydn fins a Sibelius, passant per Bocherini, Schubert i Strauss. Al segon concert hi trobam Altamar, amb Guillermo Femenias i Jaume Compte, per anar un parell de segles enrere, amb les Danses cortesanes del renaixement i del barroc, naturalment amb instruments poc habituals, com la guitarra barroca, llaüt renaixentista, viola de mà, guitarra renaixentista, zarb, riq i panderos. El seguirà Mozart a la lògia, amb els clarinetistes Silvia Insa, Joan Sempere i Rafel Caldentey, i Cornucòpia (trios per a corno di bassetto), que ens conduirà cap a la Viena del segle XVIII, a més d’una composició de Salvador Sebastià, inspirada en l’obra d’Andreu Maimó, Tensa quietud. El quart serà per al Cor de dones de la UIB, dirigit per Lidia Fernández amb un repertori del més variat i eclèctic. El cinquè opta, també, per la música barroca, gran protagonista, amb Ars Musicae, que oferirà dues peces tampoc gaire habituals, com Le bourgeiis gentilhomme, de Jean-Baptiste Lully, i Ouverture VI, de Puillip Heinrich Erlebach. Pas mal.
Mar i terra.- El Somni Produccions torna a la càrrega amb un clàssic, com és La senyoreta Júlia, d’August Strindberg, amb una clucada d’ulls postmoderna en el títol, Senyoreta#Júlia, dirigida per Joan Carles Bellviure i protagonitzada per Agnès Llobet, Lluqui Herrero i Xavier Frau. Un repartiment i direcció que potser es pot igualar, però de ben segur que és difícil de superar. Expectatives al màxim. L’argument és intemporal, un retrat cruel i precís de la condició humana amb la lluita de classes com a teló de fons, representada per primer cop fa cent trenta anys i ni els personatges ni la vigència del discurs no han perdut actualitat. Bona opció. Tot just començar la representació sembla que la lectura que farà Bellviure serà com a mínim una mica transgressora, pel ball on es coneixen la senyoreta i el criat, per la perruca que llueix Llobet o pel fet de que en els diàlegs entre els personatges es dirigeixen directament al públic. Però aquest darrer fet crea distància i fa que perdin fluïdesa. Pel que fa a la modernitat estètica, tampoc no traspassa l’anècdota, sense arribar tan sols a tirabuixó, mentre que el text pesa sobremanera, per fidedigne, quan un espera que faci estelles l’original sense perdre la seva vigència ni l’esperto de l’original. Bona feina la dels tres actors, tot i que el registre de Llobet té perill d’encasellament i de ben segur que tot millorarà amb un parell de representacions més.
