Consells a un governant incompetent
Plutarc (46-135 dC) és un dels escriptors més prolífics del món antic. A part de les seves famoses Vides paral·leles, va tractar temes de tota mena, també de política. Era un grec de Queronea, ciutat on tenia terres, responsabilitats i amics, i on va viure pràcticament tota la vida. Va viatjar, això sí, tres cops a Roma. Afable i bonhomiós, va fer amics importants en els cercles de l'emperador. Gaudia, esclar, de la ciutadania romana.
Cap a l'any 100 o una mica després, un tal Menèmac, un jove que desitjava dedicar-se als afers públics, li va demanar que li escrivís uns Consells sobre política, que ara, traduïts per Montserrat Nogueras i amb l'afegit d'un altre text inacabat de l'autor, A un governant incompetent, ens ofereix l'editorial Adesiara en una edició amb el text grec i català.
A l'obra, Plutarc ja ens adverteix de coses que ens són ben pròximes. Per exemple, de la importància de la vida privada del polític: "Els qui es dediquen a la política no solament han de donar compte de les coses que diuen i fan en públic, sinó que també es fa safareig dels seus sopars, de les seves aventures sexuals i del seu matrimoni". El de Queronea també ens parla de l'antipatia que el poble sent cap als banquers i la benevolència que a cops li desperten els estafadors: "El poble detesta més un ric que no dóna res del que és seu que no pas un pobre que roba de l'erari públic, perquè pensa que en un cas això és degut a l'arrogància i el desdeny, mentre que, en l'altre, és degut a la necessitat". O, encara, Plutarc creu que la por als favoritismes no ha de donar polítics "privats d'amics i companys"; simplement calen "homes honestos i prudents".
Sembla, certament, que no hagin passat les centúries. Tot ens sona estranyament familiar. El seu sentit comú ni devia ser atès fa dos mil·lenis ni ho és ara. Si Peces-Barba l'hagués llegit, potser s'hauria mossegat la llengua: "A l'hora de fer bromes, cal anar amb compte d'evitar allò que ofengui inoportunament el qui l'escolta o que envileixi i degradi el qui les fa".
Hi ha una última lliçó que sembla que cada cop més catalans van assumint. Com a grec colonitzat, Pultarc sabia que el poder era a la metròpoli. Ara bé: "En l'acció d'aconseguir i garantir la docilitat de la pròpia pàtria davant els qui manen, convé que el polític no la humiliï". Per això es preguntava: "Quina mena de poder és aquell que el simple decret d'un procònsol pot anul·lar i transferir a algú altre, i que, encara que sigui durador, no ofereix cap motiu pel qual valgui la pena d'aferrisar-s'hi?"
