“Conseller, presidenta, president, se sap alguna cosa?”
BarcelonaPere Gimferrer porta les ulleres d’Òscar Dalmau des de molts anys abans que nasqués l’Òscar Dalmau. Quan jo era petit ell passejava sovint pel meu barri, segurament perquè la seu de Planeta era llavors a Còrsega entre Balmes i Enric Granados. La meva mare em deia: “Mira, és el Pere Gimferrer”. Fos quina fos l’estació de l’any, ell lluïa gavardina i capell d’ala ampla. Duia sempre paraigua i destacava la seva mitja cabellera. Encara no sabia que era un dels nostres millors escriptors. Com tampoc tenia ni idea que els premis Pla i Nadal es donaven el dia 6 de gener a l’Hotel Ritz. Ara es diu Palace però per a tothom és el Ritz de tota la vida. Cada dia de Reis em trobo Gimferrer passejant pel diminut vestíbul del Ritz i quan el veig em quedo tranquil i penso que tot està en ordre. Enguany m’agrada veure també la persona que primer va parlar-me de coses apassionants de la literatura catalana. Va ser la Maria Josepa Gallofré a la carrera de periodisme i celebro comprovar que es conserva igual de bé que fa quinze anys.
També m’agradaria trobar-me amb dos guanyadors pretèrits del Nadal, que per diferents motius són dos mites personals televisius: José María Carrascal i Fernando Arrabal. No crec que vinguin. Sí que veig Carme Riera, Sebastià Alzamora, Ignacio Vidal-Folch, Najat El Hachmi, Miquel de Palol, Héctor Bofill, Isabel-Clara Simó, Anna Soler-Pont, Sebastià Serrano, Josep Ramoneda i Xavier Rubert de Ventós, sempre hiperactiu i vitalista ja sigui en un homenatge a Oriol Bohigas, al seu amic Pasqual Maragall o a l’exigent besamans del Pla. També hi és l’última guanyadora del Planeta, Alicia Giménez Barlett, i la finalista del penúltim, Pilar Eyre, que pronuncia una frase fascinant: “L’únic problema de donar aquests premis el dia de Reis és que les perruqueries estan totes tancades”. Exquisit rampell de frivolitat en temps de serietat impostada.
De fet, detecto aviat que l’interès essencial de la nit rau en el politiqueig, en l’ambient enrarit després del no de la CUP a la investidura d’Artur Mas. Em situo al costat de la ja mítica porta que condueix al bar del soterrani, la zona noble on s’encaminen els polítics, gent de bé, no cal dir-ho. Hi veig entrar Jordi Vilajoana i Jaume Collboni. També Carme Forcadell, que pot batre el rècord de fugacitat a la presidència del Parlament.
Sense rastre de la CUP
A fora, Emili Rosales rep els convidats sota la desproporcionada ventada del dia. Just llavors arriba Ferran Mascarell i els periodistes se li apropen. La pregunta clau és: “Se sap alguna cosa?” Ell respon: “De què?” Té lògica, la pregunta admet dos milions de respostes. Amb un fotògraf sorneguer matem el temps enumerant qualitats de la política d’avui. Un únic requisit: que comencin per “des”. Ens surten en castellà: desfachatez, despropósito, desídia... I parem perquè just llavors compareix Ada Colau. Ningú li pregunta si se sap alguna cosa. Se la veu tranquil·la i és normal: entre tots li estan fent a Podem la millor de les campanyes electorals. De la CUP no veig a ningú. Prefereixo no fer-ne cap lectura.
Tot pot ja començar quan Artur Mas i la seva esposa fan acte de presència. El president en funcions té clara la resposta quan li pregunten si se sap alguna cosa: “No tinc res més a afegir al que ja vaig dir ahir durant una hora i mitja”. Té raó el president en funcions, va quedar claríssim el missatge: que tot és culpa dels altres, res és culpa seva.
