Publicitat
Publicitat

FOTOGRAFIA

Congelar les transicions Cap al nou món

Les fotos dels anys 70 de Manel Armengol, de gira

Haver sigut l'únic fotògraf de les càrregues policials contra les manifestacions de Barcelona el 1976 va ser el seu "gran èxit i gran drama", diu Manel Armengol. Les imatges dels grisos carregant contra gent indefensa van donar la volta al món, però acabarien eclipsant bona part dels seus treballs posteriors. Malgrat tot, admet que el van convertir en fotoperiodista. A Espanya ningú es va atrevir a publicar-les, ni tan sols l'Interviú , que volia escatimar-ne el preu i pagar-li 100 pessetes pels negatius. Armengol s'hi va negar. Va comprar sobres i segells i va enviar-ne còpies als grans mitjans internacionals (del New York Times al Newsweek ). Va fer diana i, tot i que d'algunes revistes no va arribar a cobrar, com a mínim ell guarda els negatius. "Potser que aparegués el meu nom en aquelles fotos em va protegir que vinguessin a repartir llenya a casa meva", apunta. El zel dels editors espanyols no era en va.

Aquestes imatges apareixen entre les 75 fotografies que formen l'exposició Transicions. Els setanta a Espanya, els Estats Units i la Xina . És una mirada en blanc i negre a tres països en una dècada en què s'obrien les portes a un món nou. Les imatges procedeixen del fons de la Fundació Foto Colectania, però l'exposició no es veurà a la seva seu de Barcelona sinó en gira per espais municipals. Ja està oberta a La Sala de Vilanova i la Geltrú, passarà pel Museu de l'Hospitalet de Llobregat, el Museu de la Pell d'Igualada i el Centre Cultural la Mercè de Girona.

"Més enllà de la distància geogràfica dels països, l'exposició forma un relat únic d'una època concreta", explica la comissària, Irene de Mendoza. La mirada als personatges marginals del carrer, als paisatges més quotidians, als retalls de vida, al silenci urbà, a individus i grups que simbolitzen una època són constants en la seva obra primerenca. En aquella època, Armengol treballava per a diferents mitjans de l'Estat. A més de viatjar per Espanya, Playboy el va enviar a la Xina amb l'escriptor Baltasar Porcel i Interviú el va fitxar de corresponsal gràfic als EUA.

"Jo feia encàrrecs per a alguns mitjans i, de passada, feia fotos d'altres escenes i situacions", explica. Passejava sempre amb una càmera penjada a l'espatlla. Fins i tot sovint en duia dues, per separar la feina de l'oci, i prenia apunts . "Vaig anar acumulant treball, sense cap intenció. Si no les vaig positivar fins als anys 90! Llavors hi vaig fer una nova mirada i vaig descobrir de nou algunes fotografies".

Instants de realitat

El paisatge de la Catalunya de postguerra d'Armengol està fet d'immigrants al Cafè de l'Òpera, de nens canviant-se cromos a Badalona, de carrers emboirats i lúgubres a Sant Adrià de Besòs, de manifestants i de roba estesa al cim del Carmel -"Que parla de la pobresa de la gent, sense mostrar-la", descriu el seu autor al catàleg-. Va congelar les acaballes d'un món tan gris com les seves fotografies.

Durant un any, als Estats Units de l'era post- flower power va fer fotografia de viatge a la gran ciutat de Nova York -carrers desèrtics, aparadors, bars, quioscos- i a la solitària Ruta 66, i va recollir els símbols de la societat americana (de Mickey Mouse al Bank of America). "Em va cridar l'atenció que a Nova York hi convivien els signes de la riquesa al costat de gent tirada pel carrer. En aquella època la pobresa era molt salvatge", explica el fotògraf.

A la Xina només hi va estar tres setmanes, sempre acompanyat de Porcel i un membre del Partit Comunista. Tres anys després de la mort de Mao, el 1979, va observar i retratar "signes de canvi". La majoria de xinesos encara vestien tots amb uniforme blau i gorra, però "ja hi havia jaquetes d'altres colors", cartells, fotos i turistes que auguraven el nou món. La comissària de la mostra observa que, en aquell treball, s'hi nota un "interès formal", un tipus de fotografia que relatava un conte i que desplegaria en la segona etapa de la seva trajectòria.

A partir del 1983 -per culpa d'un accident que li va impedir seguir amb la seva carrera a peu de carrer-, va fer un gir cap a un treball més artístic. "Crec que sempre he funcionat per reacció. I com a reacció de la fotografia digital m'agrada fer imatges de llums i ombres, com si fossin fetes amb l'antiga càmera obscura. Imatges d'espais somiats, imatges de la ment. Em sembla que s'ha de protegir l'espai poètic", afirma Armengol. "La seva obra és molt autèntica, íntima. Un canvi tan radical de trajectòria no és habitual en la fotografia espanyola", destaca el director de la Fundació Foto Colectania, Pepe Font de Mora.

Els llibres que ens fan grans