Instagram @xiscahomarEl primer dia de classe, el mes de setembre, quan l’estiu encara ens encalça a l’altre costat de la finestra i entram a l’aula de segon de Batxillerat per explicar Història de la Filosofia, hi ha moltes coses que s’han de posar sobre la taula. I això, sobretot, per la situació vital dels interlocutors. Estam davant un grup de gent que està a punt de decidir el seu futur immediat, de decidir en mans de quina institució deixarà els seus propers anys.
I resulta que han de prendre aquesta decisió en un present en què la universitat ha esdevingut empresa (en un procés imparable des del pla Bolonya), un moment en què la majoria d’estats europeus tenen un compromís ferm, però no amb l’educació pública, sinó amb el capital. Només des d’aquesta perspectiva es pot explicar que es trafiqui amb títols i que es falsifiquin treballs d’investigació. Estam vivint la liquidació de les universitats.
Els sabers estan al servei de les multinacionals, i és evident que les humanitats i molt especialment la filosofia no encaixen en aquest nou full de ruta. Però fent una passa més, la pregunta que ens interpel·la és: Quin tipus d’educació encaixa en aquesta nova cartografia? Què pot voler dir encara educar? Quin contingut hem de donar a la paraula educació en els nostres dies?
Aquest desconcert em fa tornar a Nietzsche, qui en el segle XIX parlava del futur de les institucions educatives i ens advertia que el pensament no pot renunciar a la seva autonomia, ni tan sols davant d’aquestes institucions que l’haurien d’afavorir, ni tan sols davant els funcionaris del saber, que fa massa temps que han perdut el gust per la saviesa i que, ocupin la càtedra que ocupin, accepten les veritats establertes per la maquinària que els omple les butxaques a final de mes.
Nietzsche proposava avaluar la qualitat de l’educació partint de tres supòsits clars: la necessitat de filosofia, l’instint per l’art i la consideració de l’antiguitat grecoromana com a imperatiu de tota cultura. És evident que el nostre sistema educatiu estaria als antípodes d’aquest model, que defensava l’educació com un procés d’alliberament. També en això darrer deixam molt a desitjar.
Enmig d’aquesta tempesta, tenc la sensació que poder contar la història de la filosofia als instituts, durant tres hores setmanals, és com una petita rebel·lia. És un viatge que parteix de l’antiga Grècia i que ens passeja per les escoles de grans educadors. Podrem entrar a l’Acadèmia de Plató, sense pagar, i qui sap si, fins i tot, tindrem temps d’entendre com funciona avui en dia el Collège de France. Un lloc gratuït i obert a tothom, que ofereix seminaris i cursos preciosos, com els que dictà Michel Foucault, però que no entrega títols ni certificats d’assistència. Un lloc on no hi ha alumnes, tan sols hi ha aprenents, amb el seu desig d’aprendre.
Durant aquestes hores d’Història de la Filosofia, si tenim el vent a favor, ens avesarem a la filosofia. I qui sap si, fins i tot, alguns ens avesarem a estimar la ‘saviesa’ perquè sí.
