ENTREVISTA
Cultura 24/02/2018

Climent Picornell: “Els bons aforismes són irònics i profunds”

Escriptor, geògraf i professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears

Pere Antoni Pons
6 min
Climent Picornell: “Els bons aforismes 
 Són irònics i profunds”

PalmaCliment Picornell (Palma, 1949) és escriptor, geògraf i professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears. Ha publicat Més jardins d’altri i altra fullaraca (El Gall Editor), un recull d’articles en què les cites brillants d’altres autors es mesclen amb els records personals i les observacions curioses i perspicaces. El resultat és tan intel·ligent com entretingut.

Fa l’efecte que a Més jardins d’altri i altra fullaraca parlau del que voleu i de la manera que us ve de gust. Què hi trobarà el lector?

El llibre és una espècie d’espigolada diversa, escrit com qui va a cercar espàrrecs o caragols. És un totum revolutum, una desfilada de totes les coses que m’han interessat aquests darrers deu anys. Tot ho he agafat de les meves fonts predilectes: els llibres que llegesc, les converses que escolt, els mitjans de comunicació i les xarxes socials que em criden l’atenció... Tot comença amb Adolfo Bioy Casares, autor d’ En jardines ajenos, un aplec d’observacions de tota classe, de cites grandiloqüents que es mesclen amb cites banals, amb referències escatològiques i acudits verds. La intenció dels meus textos és provocar un somriure al lector, no un rictus de seriositat o d’estranyesa.

Per la mescla d’ingredients -sentències de Karl Kraus i gloses, pomes de la Xina i exvots, rondalles mallorquines i llegendes urbanes, Erasme de Rotterdam i xafarderies d’internet...-, és una clàssica sopa postmoderna, no?

Exactament. Fins i tot hi incloc errades d’estudiants en exàmens, com aquell que va escriure que “els niguls de més pluja són els cunnilingus”, o aquell altre que va dir que Thomas More, autor d’ Utopia, havia escrit un llibre sobre Etiòpia. També hi ha jocs de paraules. Per burlar-se d’un cert cosmopolitisme actual, l’escriptor Manuel Rivas parla de “cosmopaletismo”. Les xafarderies o frases de Twitter o Whatsapp també m’interessen molt, sobretot per la brevetat. Tot és breu, en aquest llibre: no hi ha cap cita que no càpiga en un paràgraf. A més de sentències, també hi ha anècdotes i situacions. Com la d’una senyora que es va acostar a James Joyce per suplicar-li que li deixàs besar la mà que havia escrit l’ Ulisses. Joyce li va dir: “Em permet recordar-li, senyora, que aquesta mà ha fet moltes altres coses”. O aquella de quan Tàpies es volia fer una casa i dubtava entre dos arquitectes. Quan es va decidir, li demanaren per què havia triat aquell i no l’altre. Va respondre: “Tenia por que em fes una cosa rara”.

Hi ha, sobretot, molts aforismes.

Sí, molts. D’aforistes tradicionals i coneguts i, també, de neoaforistes. Per exemple de l’actriu Sharon Stone, que, pel que en sé, no és cap aforista consagrada. Va dir: “Les dones estan capacitades per fingir orgasmes i els homes per fingir una relació sencera”. Idò no s’hi pot afegir res més! La gent creu molt equivocadament que és més seriós i important allò que avorreix que allò que diverteix. Els bons aforismes ho desmenteixen. A través de la ironia i el sarcasme, pots fer reflexions profundes i transcendents. A mi el gènere m’ha interessat des de sempre. També hi ha un article o dos sobre refranys, que no deixen de ser microaforismes. La qüestió és escriure, com deixa clar el consell que va donar Gore Vidal a un jove escriptor: “Escriu, encara que sigui la teva nota de suïcidi”.

Una cosa bona dels aforismes és que no has d’estar-hi d’acord en tot moment, només mentre els llegeixes. I que t’obliguen a rompre esquemes.

A rompre’ls i a comprimir-los. Comprimir un gran esquema, una idea general, en una frase senzilla i directa. Té mèrit. En record una de Joan Fuster: “L’educació dels cans consisteix a ensenyar-los qui és el seu amo. Com totes les educacions”. A Mallorca, dos escriptors que són bons aforistes o usen el llenguatge amb girs enginyosos i sorprenents són en Joan Guasp i en Cosme Aguiló. També hi ha en Guillem Frontera, amb el seu llibre Bombolles de sabó.

Aquests Jardins d’altri han estat escrits per un escriptor que, sobretot, és un lector compulsiu. Quina classe de lector sou?

Molt desordenat. Sempre tenc en marxa diferents llibres alhora, i, a més, de gèneres diferents. Com que em deix convèncer fàcilment per la crítica literària, sovint me’n duc unes decepcions grosses. Però si un llibre em costa i no l’he de llegir per feina, el deix sense cap mania. M’interessen, sobretot, l’assaig i les biografies i autobiografies. La ficció i la poesia m’interessen menys, encara que la poesia va haver-hi un temps que em va agradar molt.

Al llibre es nota que sou un tertulià militant.

Totes les tertúlies en què particip, que són unes quantes, tenen un denominador comú: els que hi prenem part som gent molt diversa. Per sort. Perquè, si només et fas amb gent que és com tu, tard o d’hora acabes repetint-te i caient en la reiteració.

Llegint alguns dels articles, queda clar que us va marcar molt la contracultura que vàreu viure de jove. Em podeu fer un breu resum -viatges, lectures, costums, ideologia, drogues- dels vostres anys com a jove contracultural?

Érem protohippies, però amb contradiccions. Dúiem els cabells llargs, érem anticonformistes, anàvem a l’Índia... Però alhora no podíem ni volíem defugir els fets i les coses d’aquí, per exemple, la lluita per la normalització de la llengua. Un tema en el qual perdérem molt el temps i que ens va servir poc va ser la militància en el marxisme freudià. Hi acabàrem els menuts, en això: quina pèrdua de temps! Encara que tot plegat va conformar un còctel explosiu, que va marcar, molt i per sempre, la meva generació. Jo també puc dir, com Allen Ginsberg, que he vist molts dels millors cervells de la meva generació destruïts.

Com va anar el viatge a l’Índia que vàreu fer?

Hi vaig anar amb un company i una companya en una furgoneta comprada a Amsterdam. Era l’any 1973 o 1974, i va ser un viatge iniciàtic de quatre mesos. Férem la ruta típica, la que feien, sobretot, molts joves nord-americans i canadencs. Hi havia una caravana de furgonetes com la nostra. La ruta començava a Turquia, passava per l’Afganistan, continuava pel Pakistan i arribava a l’Índia. D’allò, me’n queden una sèrie de vivències molt vives, relacionades amb la transcendència de l’espiritualitat. El més interessant, però, és que vaig tornar a l’Índia molts anys després, ara com a vicerector de la UIB, i el que vaig veure -la brutor, la pobresa, el desordre- em va obligar a reconsiderar les meves vivències i fins i tot a mi mateix.

Contau que, quan vivíeu a Deià, vèieu jugar Robert Graves i Allan Stillitoe a escacs en un cafè del poble.

Explic l’episodi com un homenatge a la part fetitxista del meu caràcter. Encara guard les peces d’escacs amb què jugaven. Les vaig demanar a l’amo del bar i, com que ja eren molt velles, ell me les va canviar per unes de noves. La reina negra té el cap aferrat amb un esparadrap.

Són textos escrits els darrers deu anys. La crisi econòmica hi surt sovint. On som ara, què ha deixat la crisi al seu pas? Un jardí desolat, un jardí amb uns quants parterres on surten brots verds...?

Som en un jardí desolat, amb un faune mutilat i un brollador eixut. Sobretot als països àrabs, que, en paral·lel a les nostres, varen viure unes primaveres que han acabat en res. La teoria marxista diu que una de les crisis recurrents que pateix el capitalisme serà la definitiva. Podem dir segur que aquesta no ho ha estat, que ni tan sols ha servit per acabar amb llastos que perjudiquen la societat. Va haver-hi un moment que pareixia que les entitats bancàries canviarien. Creu-t’ho! Han aconseguit que el seu deute el paguin els estats, és a dir tots els ciutadans, i ja tornam a ser allà on érem.

En un dels articles, resumiu així la vostra evolució vital: “Després d’haver estat cristià batiat, jove d’Acció Catòlica, marxista, semisituacionista, macrobiòtic, humanista-romàntic, postmodern reaccionari i folklòric ploramiques, necessit canviar de vida radicalment”. Res més a declarar?

Les persones que hem passat per tots aquests estadis conservam una mica de pàtina de cada cosa. Jo no he passat mai de son Mel·lo a son Catel·lo, del blanc al negre. He anat evolucionant i, de tot el que he fet i he estat, me n’ha quedat un pòsit al qual no vull renunciar. Això fa que, tot i agradar-me molt els aforismes i les frases breus, em sigui impossible definir-me en poques paraules.

stats