Claudio Tolcachir fa un concentrat de 'Todos eran mis hijos'
El director argentí Claudio Tolcachir dirigeix per primer cop un elenc espanyol a Todos eran mis hijos , una versió més curta i intensa del clàssic d'Arthur Miller sobre la família i els secrets enterrats.
Barcelona.El gran tema de la dramatúrgia nord-americana és la família, i també ho és per a l'autor i director argentí Claudio Tolcachir, que l'ha posat de cap per avall en els seus últims muntatges, les alabades La omisión de la familia Coleman i El viento en un violín . Així que no és estrany que Tolcachir acceptés la proposta de Mario Gas de dirigir una de les peces claus d'Arthur Miller, Todos eran mis hijos , al Teatro Español de Madrid i amb un repartiment també espanyol. Cent bolos després, l'espectacle aterra al festival Grec, al Teatre Poliorama, des d'avui fins al 31 de juliol.
No cal dir que el talentós director ha portat l'aigua al seu molí i ha argentinitzat la proposta. D'entrada, l'ha escurçat a la meitat (dura una hora i mitja) i li ha donat l'agilitat de diàlegs que tenen les obres que ell escriu per a la seva companyia, Timbre 4. "Tolcachir va dir als assajos una frase que a mi em va encantar. Quan ho teníem tot acabat i muntat va dir: «Està molt bé, però encara hi queda una mica de teatre». Això defineix molt bé com vol fer trossets de vida, de realitat, que la gent tingui la sensació d'estar espiant què passa a la casa de la veïna més que en una butaca de teatre", explicava, entregat, el protagonista, l'actor Carlos Hipólito. "Es tracta de perdre el respecte als grans textos, desestructurar-los una mica, portar-los a un terreny de trepitjar-se, de veritat. De vegades als grans textos els vols donar grans intencions, i no cal", hi va afegir l'ex-Serrano Fran Perea.
Miller va escriure l'obra el 1947 i ja conté els temes que després faria créixer a Mort d'un viatjant i pels quals seria víctima de la caça de bruixes de McCarthy als anys cinquanta: l'engany del somni americà i la crítica a la hipocresia del gran estament social, la família. A Todos eran mis hijos , Joe Keller n'és l'emblema: és un empresari d'èxit que fa negoci aprofitant la Segona Guerra Mundial i és un pare de família que amaga un pecat que li esclata als morros. El seu fill, un jove idealista que torna de la guerra enamorat i havent perdut un germà al conflicte, és el que haurà de decidir si el vol descobrir.
"Per Miller, la família és una presó i un aixopluc alhora -explica Hipólito-. L'obra es fa preguntes sobre temes ètics i personals, però no té moralitat, ni personatges arquetípics; fa que l'espectador es pregunti què faria en la seva situació". L'obra aconsegueix que el públic es posicioni a favor i en contra dels uns i els altres constantment. La realitat té moltes cares, i totes lletges.
