ART

Cinquanta anys de vida de la galeria Pelaires

L’emblemàtic centre d’art acull una exposició retrospectiva per celebrar l’aniversari

“La història de Palma no es pot escriure sense Pelaires”, diu Pep Pinya, impulsor de la galeria, que enguany compleix 50 anys i ho celebra amb una exposició retrospectiva. Era l’any 1969 quan va obrir les portes de la primera Pelaires, ubicada al número 5 del carrer homònim. “Era una galeria petita, preciosa, la mare de tot el que he fet”, diu el galerista. No és fins l’any 1991 que es mou al carrer del Verí, en aquest edifici del XVII on es troba Pinya durant aquesta entrevista: vestit de negre i amb mitjons fúcsia, el rellotge guaitant des d’una màniga i les polseres des de l’altra. La sala és gran i diàfana, és al segon pis i li fa de despatx. Hi ha quadres, una escultura, una taula molt baixa, que gairebé no s’aixeca de terra, amb revistes culturals escampades. Al centre, una catifa de rajoles de ceràmica que també acumulen uns quants segles.

Pep Pinya va obrir la galeria ja amb obres d’artistes com Miró, Picasso i Tàpies, i durant els primers cinquanta anys de vida, la llista de personatges amb llinatge majúscul ha estat ben gran. De tots ells, qui considera el seu mentor és Joan Miró. Va ser ell qui -assegura- li va ensenyar el més important d’una galeria, de ser galerista. “D’ell em varen atreure la força i l’entusiasme per la vida”, explica.

Art contemporani en un palau del s. XVII

Pinya va engegar Pelaires perquè li agradava l’art contemporani i tenia altres negocis que podien sustentar la galeria els primers deu anys. Va obrir-ne les portes el mateix any que les primers mans humanes tocaven la lluna, “i nosaltres, en certa manera, també varem obrir una finestra a Palma, perquè no existia res similar aquí”, assegura. Defensa que l’espai ha esdevingut un centre cultural i no només un lloc on s’exposa art. Aquí -explica-, s’han fet concerts, s’han presentat llibres, han vingut premis Nobel -Vargas Llosa, Camilo José Cela-, els grans crítics de Barcelona. Per què venien? “Això ja és cosa de les capacitats de seducció de cadascú”, respon ufà, tot afegint que “una de les màximes professionals que em vaig posar des del principi és no convèncer ningú, sinó seduir”. I en aquest acte de seducció, Mallorca (“que és especial”) sumava, i molt. Quan se li demana per moments d’inflexió, anomena la inauguració d’aquest espai, l’any 1991: “El va inaugurar el rei i va ser un dia molt especial per a mi”. És en aquest edifici on abans hi havia una congregació de monges on ve a agafar calma. “Els espais que habitam són molt importants, i aquest palau del segle XVII mesclat amb art contemporani....”, diu, sense acabar la frase, fregant-se els dits i tancant la boca, com si assaborís l’espai.

Què es necessita perquè una galeria duri tant? “Un Pep Pinya”, diu, riu i matisa: “S’ha d’anar fins a la darrera gota de sang, amb entusiasme; si no, no funciona”. A ell, l’art contemporani li ha aportat un aprenentatge constant: “Diferents maneres de veure la vida, de pensar, d’enfocar la bellesa...”, diu. I afegeix: “Ser galerista és un coneixement continu; cada artista és un món i cada món és diferent”. L’exposició commemorativa s’inaugurà dijous. És una exposició col·lectiva que fa una mirada enrere i aglutina alguns dels artistes més importants que hi ha hagut exposats a la galeria, com Rebbeca Horn, Pier Paolo Calzolari, Giulio Paolini, Antoni Tàpies... I, per descomptat, Joan Miró.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF