L’ESCANDALL

Ciber-Turandot

Liceu.- Quan fa 25 anys el Liceu es va cremar, segurament pocs podíem preveure un renaixement tan llustrós al cap de cinc anys de la tragèdia. Va ser amb la Turandot dirigida per Núria Espert. Va repetir el muntatge quan es varen complir deu anys de la reinauguració, i amb aquesta mateixa peça el Liceu celebra els vint anys per idèntica circumstància, amb una altra escenografia, la que signa el videocreador Franc Aleu i una petita semblança. Potser no tan petita, perquè també ha variat el final, i Calaf queda un altre cop amb un pam de nassos, encara que sigui per raons molt diferents de les que va proposar Núria Espert. Pel que fa a l’escenografia, que no és la gran estrella de la funció, les semblances les trobem amb una pel·lícula de l’any 1982 de la Disney, que es deia Tron i protagonitzava un joveníssim Jeff Bridges, mentre que el vestuari del cor recorda Moebius. Val a dir que tot i que la creació videogràfica i l’estètica futurista del decorat resulta omnipresent, no molesta en absolut ni interfereix en el desenvolupament de la història d’amor (?) entre la Princesa de Gel i l’idiota de Calaf, com el qualifiquen els Ping, Pang i Pong o com el rebutja el seu pare, Timur, a la conclusió.

Les grans estrelles de la representació eren qui havien de ser, els cantants, i, per a l’ocasió, una immensa Irene Theorin, vibrant i profunda en el seu rol de Turandot, per exemple amb In questa reggia, i encara millor amb Straniero, ascolta, només com a mostra de temprança, potència i color. Jorge de León, potent, que sempre llueix, va fer un Nessun dorma notable, però no tant ni molt menys amb el Non piangere, Liù que, és clar, ve deprés del Signore, ascolta del millor personatge de la història, Liú, per descomptat, amb el qual Ermonela Jaho va captivar un Liceu ple a vessar. Colors a balquena i uns pianíssims d’exhibició, per la qual cosa es va endur els aplaudiments més calents de la vetllada. També n’hi va haver per a Josep Pons, sobri, elegant i efectiu, llevat d’un petit descontrol decibèl·lic al primer acte, pel cor, pel Timur d’Alexander Vinogradov… El conjunt, una festa cibernètica i colorista, com havia de ser.

Lliure.- Impossible definir Falaise, que significa penya-segat, perquè és música, cantada i tocada, fins i tot Vivaldi i Pergolesi; és circ, amb les seves acrobàcies, contorsions i equilibris; és dansa contemporània, sota els auspicis de Pep Ramis; és doma amb el cavall Chapakan i dotze coloms sense nom interpretant els seus papers a la perfecció; és teatre, poesia, vida, drama i comèdia. Falaise és un gesamtkunstwerk, que significa obra d’art total, el gran somni de Richard Wagner. No menys impossible és qualificar-la. Impactant, impressionant, increïble, inversemblant, inabastable, entre molts d’altres, podrien servir, però en tots els casos faríem curt. Baró d’Evel, la companyia, amb Blaï Mateu Trias i Camille Decouverte al capdavant, ha traspassat totes les línies imaginables amb aquest immens espectacle. Falaise és imaginació en estat pur, és estètica que traspua sensacions sense treva, que fa que els cinc sentits al cent per cent no siguin suficients per gaudir de tanta immensitat, des de la dramatúrgia fins a l’escenografia, no menys protagonista que els actors i actrius, artistes multidisciplinaris, o que el cavall i els coloms, artistes impossibles. Mai saps d’on sortirà ni on començarà el següent capítol d’aquesta història, o són històries, sense cap ni peus, o potser són molts caps i el doble de peus. Difícil esbrinar tot el que veus, perquè saps que en tot moment s’escapa alguna cosa. La mirada no dona per a tant i sense que te n’adonis una cucavela a l’altra part del gran escenari et sorprèn i et deixa sense aire als pulmons. Ni un segon de descans. Cent minuts de tensió absoluta, diu el programa de mà, però són més. Quan sembla que tot ja ha acabat, quan la companyia decideix que acabem d’aplaudir, perquè, si no, encara hi seríem, comença la fi de festa, una cercavila amb música que condueix tots els espectadors cap a una multicopista situada al centre del hall, perquè qui vulgui s’emporti un record. No caldria, perquè la petjada que deixen no s’elimina amb una dutxa. Acompanyen Camille Decouverte i Blaï Mateu, Noémie Bouisson, Claire Lamothe, Oriol Pla, Julian Sicard, Martí Soler i Guillermo Weickert. L’escenografia la signa Lluc Castell...

Manacor. La temporada a Manacor no podia començar millor, amb Pere Arquillué erigit en cabdill d’una guarda de marginats que lluiten contra el món i contra ells mateixos. Johnny Byron el gall és víctima i botxí, una mena de Falstaf, diu l’actor, però també un Cyrano, que ja va ser, encara més inadaptat, sempre al marge de la norma i naturalment fora de la llei, de les lleis, que, com totes, estan al servei de l’economia, que és patrimoni de pocs. Jerusalem, el poema de William Blake, musicat per Sir Hubert Parry , parla del Messies visitant Anglaterra, com havia fet contra els mercaders al temple, per fer front a una revolució industrial que en nom del progrés es cobrava moltes víctimes. Una metàfora, ubicada en un descampat, presidit per una vella caravana, convertida en el centre d’aquest univers lúdic, filosòfic, desastrat, on oficia el gall Byron.

Ja des del principi queda clar que aquesta adaptació dirigida per Julio Manrique apunta amunt, i allà dalt comença, marcant el tarannà sota els acords de l’himne oficiós, cantat en directe, i no abaixa el llistó en cap moment, ni un mil·límetre. I si el principi és espectacular, des de la cançó en directe fins a a presentació de l’estrambòtic protagonista, el final és íntim, però molt intens, i rubrica una feina mastodòntica que assoleix un resultat esgarrifant.

Tres hores sense treva, amb Pere Arquillué omnipresent, poderós, seguit d’una colla de joves , també protagonistes, que no s’arronsen gens ni mica, aportant la seva dosi d’intensitat, juntament amb una banda sonora captivadora i uns personatges dibuixats amb molt de detall i una història tan cruel com atemporal, contada a un ritme contundent i fluid… Brutal no seria un mal adjectiu, en totes les seves accepcions.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF