Música

Christian Scott aTunde Adjuah, aquelarre jazzístic

Resistència i atreviment en el concert del trompetista de Nova Orleans al Festival de Jazz

Christian Scott aTunde Adjuah

Festival de Jazz de Barcelona. Sala Barts. 18 de novembre

En el jazz, una música majoritàriament instrumental, cada vegada és menys freqüent que un artista expliqui en públic les motivacions que l'han portat a compondre la seva música. Per això, quan el trompetista de Nova Orleans Christian Scott agafava el micròfon per posar en context el que estava sonant, era com si de cop i volta s'obrís una porta màgica i entrés una alenada d'aire fresc. Presentava el nou treball del projecte aTunde Adjuah, Ancestral recall (2019), un disc amb el qual connecta de nou amb l'essència africanista del jazz alhora que manté els dos peus en el present, és a dir, en tot allò que el hip-hop, l'electrònica i les músiques urbanes poden oferir; bé, sobretot, amb l'actitud inconformista que aquestes traspuen i que, aplicades al jazz, el converteixen en un gènere viu, en constant evolució i transformació. Potser per això, en el concert de dilluns a la nit en una sala Barts gairebé a vessar, dins la programació del 51è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, hi havia tant de públic jove i tan entusiasta.

“Aquests nous temes són una manera de revisar la relació que tenim amb el jazz ara que es compleixen 100 anys de les primeres gravacions de jazz –va comentar després de la primera descàrrega musical, que va deixar tothom noquejat a la butaca–. Per a mi el jazz consisteix en com ens comuniquem, en com us transmeto la meva humanitat”. I la manera en què Scott es va comunicar va ser amb un xou de gairebé dues hores al costat d'un sòlid sextet amb Logan Richardson (saxo alt), Max Mucha (contrabaix), Lawrence Fields (piano elèctric i Rodhes), Corey Fonville (bateria) i Weedie Braihma (percussió). Peces noves, com la que dona nom al nou disc, es combinaven de forma orgànica amb composicions de treballs anteriors, com Sunrise in Beijing, conformant un aquelarre en què passat i present s'unien i, gràcies a la percussió implacable de Braihma –quina piconadora amb els tambors!–, s'invocava el John Coltrane més místic, el Charles Mingus més orquestral, el Sun Ra més tribal, el Miles Davis més elèctric i psicodèlic de Bitches brew (1970). A la festa, però, també s'hi va convidar l'esperit d'una nova generació de jazzmen que, com Scott, estan construint el jazz del present, des del saxofonista Kamasi Washington fins al trompetista Ambrose Akinmusire. Resistència i atreviment.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF