Liceu.- Amb una bona Cio-Cio-San és molt difícil sortir decebut d’una Madama Butterfly i la soprano Lianna Haroutounian compleix amb escreix el requisit. La coproducció amb la Royal Opera House, per la seva banda, era prou coneguda. Un muntatge ja utilitzat en tres ocasions al Gran Teatre com a recipient de la coneguda i reconeguda tragèdia pucciniana, que és una manera de definir-la que sona a redundància i, per tant, no hi havia gaires possibilitats de sorpresa. Un decorat molt oriental, minimalista, que no molesta a la vista, però sí una mica a l’oïda, perquè un espai tan obert no ajuda ni poc ni gens a la labor dels cantants, la qual, per poc que es moguin sense projectar cap al pati de butaques, es perd per les bardisses. Si a sobre la direcció musical, magnífica, a càrrec de l’italià Giampaolo Bisanti, es caracteritza per la intensitat, la combinació pot fer que hi hagi alguns moments de descompensació que dificulti escoltar les veus dels protagonistes. Per acabar-ho de rematar amb la primera intervenció de la Butterfly, fora d’escena, queda clar que aquesta no era la millor opció ni escènica ni musical. Amb aquest mateix tarannà va transcórrer el primer acte, mancat de passió, fins i tot en el vehement i ardent duet final, Vogliatemi bene, que ja hauria de corprendre el respectable. Però tot plegat no superava la correcció i l’únic destacable era el director al capdavant de l’orquestra del Liceu lluint les seves millors gales. Tot va canviar de valent just al començament del segon acte, no sense l’ajuda inestimable i indispensable d’ Un bel di vedremo, capaç de tocar la fibra sensible del públic, fins aleshores una mica cop-piu. Semblava un altre muntatge, una altra producció, que va apujar fins a l’estratosfera dels sentiments. Lianna Haroutounian interpretava el personatge de meravella i el cantava millor, tot assolint la quadratura del cercle. Era Cio-Cio-San, era la Madama Pinkerton, prego quan rebia la visita Sharpless, ben interpretat per Damián del Castillo amb més color que potència, tot el contrari que el Benjamin Franklin Pinkerton de Jorge de León, que tampoc no va estar gens malament, entre d’altres perquè domina el tan odiós personatge, potser el del tenor més detestable de la història de l’òpera, que no és poc. Ben construït dramàticament i, per tant, eficaç el cor A bocca chiusa, marcador d’un dels punts d’inflexió de l’obra. Susuki, que també té un pes específic en la conclusió prou important, va ser per a una Ana Ibarra molt sòlida i capaç de transmetre tota la tendresa, dolor i tristesa que requereix el seu paper. Un goig per a una òpera que de ben segur es podria convertir, cent vint anys després, en himne del #Metoo.
Conservatori.- Studium va provar d’apujar una mica les prestacions artístiques de la seva formació dramatitzant les seves intervencions d’aquest Viatge a Itàlia, que començava amb Bellini i acabava amb el famós Funiculi funicula, de Luigi Denza, i sense estalviar l’ O sole mio de rigor. Tot plegat no va funcionar. En primer lloc, perquè actuar no és fàcil, ni serveix qualsevol cosa, o qualsevol gest, fet de qualsevol manera per expressar de manera eficient el que es pretén. A partir d’aquí, la musica queda rere les disfresses. A més, un bon grapat de peces són tan conegudes i amb tan incomparables referències que sempre queden per davall. I si la referència dramàtica és la Berliner Philarmoniker de Simon Rattle i la seva Passió, no oblidem que al capdavant hi havia Peter Sellars i que cuida al màxim fins al mínim detall. Tot i així, molt correcte Antonio Aragón, de la mateixa manera que els músics, Ramon Andreu i Andreu Riera.
