CINEMA I MUNTANYA

Cati Lladó: “Quan arribes al cim, gaudeixes immensament del moment”

L’alpinista mallorquina Cati Lladó protagonitza, amb Tomeu Rubí, el documental 'Huayhuash' (2016)

L’alpinista mallorquina Cati Lladó protagonitza, amb Tomeu Rubí, el documental Huayhuash (2016), que mostra la seva ascensió a aquesta serralada dels Andes peruans. El film serà una de les projeccions que es duran a terme a la 9a Mostra de Cinema de Muntanya.

A la Mostra de Cinema de Muntanya d’enguany es projectarà Huayhuash (2016), un migmetratge produït per vós i per Tomeu Rubí que és document gràfic de la vostra expedició a la serralada els Andes peruans.

Una bona part de la filmació narra la nostra experiència recorrent la serralada peruana Huayhuash i la serralada Blanca, també a Perú, que vàrem fer al final de l’expedició. Vàrem filmar nosaltres mateixos, ja que anàvem tots sols. Duiem una càmera cadascun. Només llogàrem un traginer amb unes mules perquè ens dugués el material fins al camp base. A la zona de Huayhuash hi vàrem estar uns vint dies, i la sortida per la serralada Blanca va ser ràpida, de tres o quatre dies.

Per què alpinisme i no puntes de coixí, per exemple?

M’agrada ser en un entorn natural, a la muntanya. Els paratges són espectaculars. M’agrada escalar, pujar muntanyes. Allà em sent bé, és com ca meva.

Sebastián Álvaro, director del programa Al filo de lo imposible , afirma que l’aventura és l’única manera de robar temps a la mort. No trobau que s’assembla més a jugar amb foc, a arriscar la vida, amb els riscos que implica?

No, no ho crec. És veritat que hi ha un risc, però segurament corres més perill quan agafes el cotxe i entres a la carretera. En aquest nivell, crec que l’alpinisme és una manera de viure per a la gent que en gaudeix. Al final, tots tenim un destí que no depèn tant d’allò que facem.

On acaba l’esport i comencen la recerca i l’exploració, la sortida cap a allò desconegut?

Crec que es tracta més de recerca i d’exploració i no tant d’un esport. A banda d’alpinisme, també faig curses per la muntanya, que sí que són un esport, però a les expedicions, la part exploratòria és més important que l’esportiva. Evidentment, s’ha d’estar preparat físicament, però és més important l’aventura.

Imagín que hi ha moments durs, en els quals et demanes a tu mateix qui et mana ficar-te en aquests embolics.

Sempre n’hi ha, d’aquests moments. En el documental hi ha una escena en què estam fent una activitat, i jo em vaig trobar un poc malament i la meva reacció va ser intentar baixar molt ràpidament. Hi ha moments durs físicament i psicològica, però no són la majoria; durant gairebé tot el temps es gaudeix; si no fos així, no ho faria.

En arribar al cim d’una muntanya, després de grans esforços, sentir que s’ha aconseguit l’objectiu marcat, veure’s envoltat de bellesa, en el cim del món, més propera al cel que a la terra, quina sensació produeix?

És una sensació molt especial i molt difícil d’explicar; quan arribes a dalt, gaudeixes immensament del moment. Però el que passa és que, sobretot en ascensions una mica complexes, una es troba expectant respecte de la manera de baixar, ja que la travessia no acaba quan arribes al cim.

Es correspon l’expedició, la recerca exterior d’allò desconegut, amb una recerca profunda d’un mateix, amb la mirada cap al buit de l’interior propi?

No m’ho planteig així. Sí que hi ha una part que tracta de trobar els teus límits, en segons quins moments, de descobrir on pots arribar, però jo no pens en això, sinó en anar avançant. No don moltes voltes al tema de la recerca interior.

Com es conjuga la vida quotidiana amb un esport com l’alpinisme, que necessita llargues absències i considerables riscos?

Dedic el noranta per cent o més del meu temps lliure a aquest món. Totes les meves vacances les dedic a fer viatges per la muntanya. La meva parella és Tomeu Rubí, amb qui també compartesc les meves aventures. És la meva vida. A més, la majoria dels meus amics pertanyen a aquest món, compartim la nostra passió.

L’alpinisme i les expedicions geogràfiques varen ser uns camps vedats a les dones durant moltíssim temps. Detectau algun tipus d’obstacle en aquest àmbit pel fet de ser dona?

Des del meu punt de vista personal, no. El que passa és que en aquest món hi ha menys dones, i les dones que hi ha han d’estar disposades a compartir el seu temps amb homes, però mai no m’he trobat amb impediments pel fet de ser dona. Físicament, no sóc tan forta com alguns homes, però no perquè sigui una dona, sinó perquè em trob gent més preparada. Però sí que som psicològicament forta.

Quina aventura romandrà per sempre a la vostra memòria?

Una expedició que vàrem fer a Kirguistán l’any 2011. Allà, a la zona de Djangart, vàrem escalar dos cims verges als quals no havia pujat ningú mai. Passaves per llocs que ningú havia trepitjat, era tot una sorpresa.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF