DANSES TRIBALS

Cati Coll: Fora de la zona de confort

La crostera és el títol del primer llibre de poemes de Cati Coll (Lloseta, 1988), que va guanyar el premi de poesia Vila de Lloseta Inèdit 2018 i que ha publicat l’editorial El Gall

L a crostera és el títol del primer llibre de poemes de Cati Coll (Lloseta, 1988), que va guanyar el premi de poesia Vila de Lloseta Inèdit 2018 i que ha publicat l’editorial El Gall. Cati Coll, que va estudiar Filosofia a la UIB i que treballa com a auxiliar a la biblioteca de Cort (un espai silent i solemne habitat per llibres, que hauria complagut el també bibliotecari Jorge Luis Borges), construeix a La crostera un sòlid edifici poètic amb materials de gran solvència filosòfica, però sobretot amb els fonaments i les vistes posats a la vida. L’evocació d’un episodi d’amor i desamor, i l’experiència de la depressió, són les premisses que serveixen a l’autora per compondre un discurs en què el vitalisme, les ganes de viure i el misteri mateix de ser i saber-se viva esdevenen la conclusió a compartir amb el lector, amb un to que pot ser greu però que no està exempt d’un sentit de l’humor i de la ironia que donen el contrast necessari. El llibre abunda en versos memorables, com l’inici del poema ‘Involució en mi menor’ (“De no ésser res / a ser no-res”, hi llegim) o el final del titulat ‘El vi’ (“I tots els dies podrits per dins, / i tot allò enquistat per sempre, / i tot allò que no em vas dir, / com tots / els moixos / aixafats / a la carretera”), o els d’un poema breu com ‘Epitafi’, que diuen: “No, el més difícil / no és acceptar una mort. / Allò més difícl / és enterrar els vius”. O els que llegim al poema ‘La marca’, que no citam perquè caldria reproduir el poema sencer: anau, millor, a cercar-lo al llibre.

Si ho feu, podreu llegir el pròleg de Lucia Pietrelli, que du per títol una cita de Vicent Andrés Estellés (’Entre besos i arraps’) i que defineix així La crostera : “una radiografia d’aquella quotidianitat que queda dreta i impune mentre tot al seu voltant s’ensorra”. La crostera -gosarem afegir-hi- és un senyor primer llibre d’una autora que ha arribat per quedar tant de temps com vulgui.

- És La crostera realment el teu primer llibre?

- Publicat, sí. N’existeix un d’anterior que aplega poemes d’adolescència, que és inèdit i que hi quedarà. Són poemes diversos agrupats sota el títol de Pus. Ja ho veus, del pus a la crostera, deu ser una fixació [riu].

- Hi ha molta poesia escrita sobre la ferida, però poca sobre la crostera.

- És el que queda després. Com a les pel·lícules, que en algunes quedes amb ganes de saber què passa amb els personatges després del final. Solem viure obviant que hi ha un final per a les coses, inclosa la vida mateixa, i aquest llibre parla de com jo em resistia...

-... això volia dir. El ‘jo’ que parla en els poemes es veu clarament que ets tu, no hi ha dissimulacions ni filtres.

- Sí, sí, és així. Idò com et deia, parla de com jo em resistia a admetre el final, a comprovar que efectivament una història concreta, una relació, tenia un final, encara que jo no el volgués. Però no volia tan sols expressar una pena, sinó com és viure dins el final, perquè, en la realitat, el final no s’acaba. En la vida real hi ha coses, fets, que impedeixen que la crostera caigui del tot. I en qualsevol cas, la crostera deixa marca.

- ‘La marca’ és el títol d’un dels poemes. Un altre, ‘Involució en mi menor’, comença amb aquests dos versos: “De no ésser res / a ser no-res”.

- És una idea filosòfica, però és que crec que la filosofia ha de ser útil a la vida, com la poesia. De fet, pens que hi ha un vincle estret entre la filosofia i la poesia. Aquests versos que esmentes pertanyen a un poema, ‘Involució en mi menor’, que se’m va acudir a partir d’un sobret de sucre on hi havia impresa una frase que deia: “Val més qualque cosa que no res”. Surt citat a l’inici del poema. El sobret de sucre em va dur a la imatge del buit i el ple, i a la pregunta de si és possible, el no-res. La crostera, de fet, indica que el no-res absolut no existeix, sinó que queda qualque cosa. I es pot referir també a les persones, que hi són i després ja no hi són, i hi són però ja no són les mateixes. Ho diu molt bé Ángel González en un poema que juga amb la frase d’Heràclit sobre la impossibilitat de banyar-se dues vegades al mateix riu. Ángel González hi afegeix. “Nadie se baña dos veces en el mismo río. Excepto los muy pobres”.

- T’agrada Ángel González.

- És un dels meus poetes preferits. Es va morir justament quan estava fent un treball sobre ell per a en Perfe [es refereix a Perfecto Cuadrado, mític professor d’Estètica Literària i catedràtic de Filologia Gallega i Portuguesa de la UIB, per resumir] i ho vaig passar fatal, em va impactar molt i no podia aturar de plorar. Ma mare no sabia què fer per calmar-me i em deia “ja en trobaràs un altre”, com si fos una parella [riu]. M’agrada molt la seva manera de veure les coses, de treure-hi importància: fins i tot la seva obra pòstuma es titula Nada grave. Em fascinava que tingués aquesta mirada sobre la realitat, i també que fos viu i tenir-lo tan a prop, supòs que per això em va caure tan malament que es morís.

- Sí que hi ha alguna cosa en comú entre el seu sentit de l’humor i el que es llegeix a La crostera.

- Som partidària de desmitificar una mica la poesia i la filosofia: la gent les percep com àmbits molt intel·lectuals i desconnectats de la realitat, i és normal que les vegin així, perquè sovint és com són presentades pels mateixos poetes i pensadors. Però allò cert és que la poesia es fa amb el mateix llenguatge quotidià que fa servir tothom, i això a alguns poetes els sembla un hàndicap, malgrat que al meu parer és un avantatge. No emprendré una lluita o una croada perquè la poesia sigui intel·ligible, i hi ha certa poesia hermètica que és necessària. Però jo fuig d’ornaments i floritures. M’agrada que el llenguatge sigui entenedor, no m’interessen els histrionismes. En general no empatitz amb escriptors histriònics, ni amb films de ciència-ficció. El que ara parlàvem sobre el no-res se’m fa molt distant quan ho llegesc a l’obra de Heiddeger, per exemple. Molt fred. Vull dir, era necessària tanta tinta per dir el que diu? Els alemanys sovint fan complicat allò que és senzill, fan una desestructuració brutal de la realitat, molt analítica i estructurada, però molt freda. Jo vull que poesia i filosofia vagin juntes, però que serveixin per viure.

- Escriure i pensar també formen part de la vida, com tota la resta.

- Exacte. Hem fet una sèrie de presentacions conjuntes amb Guillem Benejam [guanyador del premi de poesia Vila de Lloseta 2018, amb el llibre Calç morta ] i Pere Gomila, que fa de presentador a partir d’un diàleg en què ens fa preguntes. I jo sempre dic que el que hi ha al meu llibre no és només poesia amb una visió filosòfica, sinó que també és la meva manera de viure.

- La qual cosa tampoc vol dir poesia en què el poeta es dedica a explicar la seva vida.

- No, de cap manera. No m’interessa gens la poesia, diguem-ne, terapèutica o de confessionari, en què algú es dedica a contar les seves intimitats als altres. M’interessen els poetes que parteixen del que és particular i ho transcendeixen per anar cap a allò universal. Crec que hi ha un cert malentès en el que se sol anomenar poesia de l’experiència, que és molt més àmplia del que sovint es vol dir. El pamflet de Jaume Munar [ El futur. Poesia de la inexperiència, publicat per AdiA Edicions, sobre el qual podeu consultar l’entrevista a l’autor] està molt bé, però també té el perill del reduccionisme. Quan parlam de poesia sempre hi ha molts matisos en joc, i són fonamentals.

- En tot cas, és bo que hi hagi debat sobre la poesia.

- Sí, i n’hi hauria d’haver encara més, i més ampli. Els poetes, els escriptors, haurien de sortir de les seves zones de confort i ser més propers per a la gent. I el mateix val per a la filosofia. Quin sentit té que els grans debats quedin tancats dins els murs universitaris? Per exemple, el feminisme o els drets socials: trob a faltar un esglaó intermedi entre allò molt especialitzat, que és massa teòric, i allò molt profà, que és massa simplista.

- Un feminisme rigorós, però clar per a més gent.

- Un feminisme sense gesticulacions: crec que, per donar a entendre un discurs, la feina ben feta acostuma a ser la que queda més invisibilitzada, no la que insisteix tant a fer-se notar. I que consti que jo també en faig, de gesticulacions, perquè també són necessàries de vegades: per exemple, al llibre només hi he posat, conscientment, cites de dones, perquè les escriptores no han estat mai donades a conèixer igual que els escriptors. L’única excepció que faig és Mark Oliver Everett, el líder del grup Eels, perquè m’encanten les lletres de les seves cançons, que tracten sobre coses ridícules que passen pel simple fet de viure. Ara, això no vol dir que no hi hagi molts altres escriptors homes que m’agradin, ni que en renegui ni res d’això. Però sí que fa falta insistir en la feina que han fet les dones, perquè en cas contrari queda arraconada.

- Després d’un primer llibre, hem d’esperar que en vindrà un altre.

- Tenc una idea dins el pensament, que supòs que acabarà sent un llibre de poemes, però encara no sé com. Voldria escriure alguna cosa útil -principalment, que sigui útil- sobre les malalties mentals, de manera especial sobre la depressió. Jo estic diagnosticada i tractada de depressió, i per això sé que el contrari de la vida no és la mort, sinó la desafecció, notar que tot ha deixat d’importar-te. Per contra, tornar a sentir que les coses t’afecten (per bé, però fins i tot també per mal) és el més gran que hi ha. Cuidar-nos, tenir cura de nosaltres mateixos quan estam afectats per aquest tipus de malalties, és molt important. I no empegueir-se’n gens, perquè qui no les ha patides molt possiblement les acabarà patint, en ell mateix o en algú de prop. Crec que és necessari escriure sobre això, i m’agradaria fer-ne poesia. A veure si trob la manera de fer-ho.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF