PENSA MENT

Cati Coll: “Dir feminazi a algú desqualifica qui ho diu, no qui rep l’insult”

Feminista, poeta, llicenciada en Filosofia per la Universitat de les Illes Balears i auxiliar de biblioteca

Cati Coll (Lloseta, 1988) és llicenciada en Filosofia per la Universitat de les Illes Balears i auxiliar de biblioteca. Escriu poemes des de nina. Ha participat en diversos recitals i actes poètics i tot just acaba de publicar el seu primer llibre La crostera (El Gall, 2018), que ha rebut el premi Vila de Lloseta de poesia inèdit. Manté un estret vincle intel·lectual i emocional amb el moviment feminista, especialment amb el feminisme de la igualtat. Amb Cati Coll parlam del masclisme a la vida quotidiana, de micromasclismes, i concretament dels prejudicis masclistes que es desenvolupen dins l’àmbit domèstic i es transmeten a través del llenguatge, en les converses quotidianes. També aprofitam per parlar breument del poemari publicat.

Identificau el masclisme que es dona a la vida quotidiana amb la figura del cunyat i les seves opinions. A què us referiu exactament quan parlau de ‘cunyadisme’ en confrontació amb el feminisme?

Entenc per cunyadisme totes aquelles opinions que impliquen un menyspreu cap a les dones i el feminisme, expressades des de la ignorància més absoluta i que tenen lloc dins l’àmbit quotidià, sota l’empara de la privadesa. El cunyat simbolitza la ignorància conscient d’aquell que opina de tot sense saber de res i que utilitza la seva ignorància per atacar el feminisme i la idea d’igualtat entre sexes.

Quines són les principals frases i opinions antifeministes que caracteritzen l’actitud masclista del ‘cunyat’?

És bastant habitual sentir converses de bar i reunions d’amics en què es parla despectivament de les feministes, presentant-les com a poc femenines i lletges, antihomes i feminazis. Sovint també els masclistes de bar desprestigien les feministes usant tòpics, acusant-les d’haver-se fet feministes a causa de la seva vida sexual insatisfactòria. En qualsevol cas, les expressions despectives cap a les dones són una manera de combatre el moviment feminisme. Els homes que s’expressen de manera ofensiva contra les feministes no es declaren ni masclistes ni feministes, sinó igualitaristes, són els mateixos homes que argumenten que ja no és necessari ser feminista perquè ja s’ha assolit la igualtat sexual.

Des del feminisme es reclama sovint fer un ús no sexista del llenguatge, però el micromasclisme ha trobat una certa tolerància en els acudits i les converses privades entre amics i familiars...

Sí, existeix massa tolerància social amb les actituds micromasclistes. Aquesta tolerància és un símptoma clar que el masclisme no està socialment castigat. De la mateixa manera que avui dia ningú es defineix com a racista, perquè és una actitud que no té cabuda dins una societat democràtica, tampoc ningú no hauria de sentir-se orgullós de ser antifeminista. Hem de lluitar perquè arribi aviat el dia en què no faci falta ser feminista perquè s’hauran superat les desigualtats. Amb relació al que comentes, voldria aprofitar també per denunciar la infravaloració i cosificació de la dona que es fa als típics grups de WhatsApp d’homes, a través d’acudits i fotografies i vídeos de contingut masclista i sexual. Aquest masclisme s’ha de combatre amb campanyes, sensibilitzant els adolescents perquè siguin conscients del contingut masclista d’aquests missatges, i animant-los a tenir el coratge suficient per enfrontar-se als amics i familiars que tractin de manera vexatòria les dones.

Els adolescents estan molt exposats a reproduir i transmetre els estereotips de gènere. Fins a quin punt es pot afavorir que els joves facin un bon ús del mòbil i les xarxes socials? Com es pot combatre el micromasclisme que desenvolupen els joves a través d’internet?

Les xarxes socials s’han convertit en xarxes de control. Internet és un mitjà que hauria de facilitar la comunicació, però els joves l’utilitzen sovint com un instrument per amenaçar i assetjar els companys. L’assetjament és una de les principals causes de maltractament psicològic entre parelles i és un problema molt preocupant, que afecta especialment les dones i les relacions afectives, però que va més enllà de les relacions de parella. És important que les institucions facin campanyes per conscienciar els adolescents dels perills i riscos associats al mal ús dels mòbils i internet. També seria molt necessari ajudar els adolescents a identificar la violència masclista exercida des de l’anonimat i la distància, com també és fonamental que l’administració posi els mitjans perquè els joves puguin denunciar aquests comportaments delictius. Sovint, els joves reprodueixen els rols sexistes apresos a casa seva. Afortunadament, la influència familiar negativa queda compensada pel contacte amb altres realitats i models d’entendre la vida més igualitaristes. El fet que la socialització dels joves abasti un horitzó més ampli fa possible disminuir l’impacte dels rols sexistes apresos a l’interior de la família.

Quan algú es refereix a una dona com a ‘feminazi’, realment és conscient del que diu? S’adona que està atemptant greument contra la dignitat de la dona en general i de les dones feministes en particular?

Feminazi és una expressió especialment greu perquè demostra un gran desconeixement sobre el feminisme i el nazisme. Aquest ús gratuït d’un terme tan fort i dur és una ofensa per a totes les feministes i també per a les víctimes del nazisme. No sabria dir si és més ofensiu per a les feministes o per a les víctimes del nazisme. El nazisme, com qualsevol tipus d’autoritarisme, no té res a veure amb el feminisme. El feminisme és un moviment per la igualtat de gènere, mentre que el nazisme eliminava sistemàticament la diferència en nom d’una identitat ària. El nazisme és un antihumanisme i se situa en les antípodes del pensament feminista. Dir feminazi a algú desqualifica la persona que ho diu, no la que rep aquest insult.

Podríeu parlar breument dels tòpics relacionats amb l’amor romàntic i de les conseqüències negatives que té aquesta concepció de l’amor per al gènere femení?

El punt de partida de la concepció romàntica de l’amor és masclista perquè entén la dona com un individu incomplet que necessita el sexe masculí per realitzar-se completament. Malauradament avui dia moltes dones creuen en l’amor romàntic i donen sentit a la seva vida únicament quan aconsegueixen la companyia d’un home. L’amor romàntic és molt perillós perquè implica la renúncia de la dona a la seva individualitat i la submissió total a la voluntat masculina.

Com es pot fer present la lluita feminista dins les esferes que es consideren privades, com les llars, els bars o les oficines?

La clau per fer front a aquestes actituds i expressions masclistes és que cadascú de nosaltres adopti un rol actiu, i s’hi impliqui. S’ha de crear un ambient col·lectiu contrari al cunyadisme. El cunyadisme s’ha de sentir qüestionat. Cadascú ha de ser capaç d’alçar la veu per evitar sentir expressions despectives contra les dones. Hem d’estar motivats i ser capaços d’adoptar un rol actiu, plantant cara al cunyadisme, amb educació. Si la persona que assumeix el rol de cunyat vol dialogar realment, escoltarà els nostres arguments, i fins i tot serà capaç de reconèixer la seva ignorància i entrar en raó. Si no ens implicam en el combat quotidià contra el masclisme, l’estarem perpetuant.

I com es pot combatre el cunyadisme ideològicament, des de la filosofia i el feminisme?

Partint de la base que el cunyadisme reflecteix una profunda ignorància, el gran repte de la filosofia hauria de ser explicar amb termes comprensibles a la població les idees bàsiques que hi ha darrere el feminisme, com les idees d’igualtat, llibertat i justícia.

Parlem, encara que sigui breument, del llibre de poemes que acabau de publicar. En els vostres poemes feis una reflexió personal sobre els sentiments i la seva relació amb el pas del temps?

Sí, el pas del temps es manifesta en la relació existent entre les expectatives i la realitat. El pas del temps i les accions em permeten descobrir que alguns sentiments que vaig experimentar, en realitat, no eren més que fantasies i falses expectatives, percepcions imaginàries amb aparença de realitat.

La vostra escriptura està construïda des de la consciència del temps, però també es nodreix de records. De què estan fets els records amb els quals escriviu, de matèria o sentiments o de les dues coses?

Jo diria que els meus poemes estan construïts de records i sentiments. Puc oblidar de què anava un llibre, però record com em vaig sentir quan el vaig llegir. Amb l’amor em passa ben igual que amb els llibres; puc recordar l’amor que era i ja no és, però no record exactament els fets concrets que acompanyaren els sentiments. També puc recordar una època feliç, però no allò què vaig fer. El record dels sentiments em duu a la materialitat dels cos estimat.

Què us sembla si us dic que els vostres poemes són estats d’ànims?

Em sembla una definició molt encertada de la meva poesia. Hi ha una tendència de la poesia cap a l’hermetisme que no compartesc en absolut. La poesia que a mi m’agrada ha de ser transparent, ha de permetre al lector conèixer l’estat d’ànim que hi ha darrere de cadascun dels versos. M’agrada pensar que el lector entén els meus poemes i n’extreu alguna utilitat.

Què seria de la vostra vida sense poesia?

La meva vida sense poesia seria molt mala de dur, perquè la poesia per mi ha estat terapèutica. El llibre m’ha servit per curar algunes ferides. Sabia que algun dia acabaria escrivint un llibre de poesia, però m’ha costat molt escriure aquest poemari perquè he hagut de reobrir velles ferides d’amor que tenia tancades i oblidades.

Pensau aleshores que la poesia pot arribar a ser una teràpia per fer front als obstacles i les dificultats que sorgeixen al llarg de la vida?

Sí, la poesia té un poder especial per curar els mals d’amor, superar el dol i altres situacions vitals. La poesia es pot interpretar com la traducció literària dels remeis naturals de la padrina. La poesia pot ser una ajuda, però no supleix en cap cas la medicina.

El llibre està escrit des del desamor, des d’una ferida mal curada, des de l’enyorança d’un amor perdut per a sempre?

Efectivament, el llibre fa referència a una ferida, a una ferida de desamor que està en procés de curació. La idea que hi ha darrere el títol La crostera posa en relació una mania personal, la de no deixar de gratar-me les crosteres, amb la resistència al final d’una relació i la voluntat de posar punt final a una relació que no cura, a un amor que li costa desaparèixer.

El cunyadisme antifeminista

El terme cunyat ha ampliat el seu camp semàntic i ha deixat de tenir un significat relacionat únicament amb el parentiu per convertir-se en un model interpersonal que representa una actitud i una manera de ser i de pensar. El cunyat és la versió postmoderna del saberut i setciències, representa aquella persona que fa veure que sap sense saber i que té incontinència verbal i tendeix a opinar de qualsevol tema. Es tracta d’un personatge que s’ha fet molt familiar a Espanya i que es caracteritza per no tenir miraments a l’hora d’inventar-se allò que no sap. El cunyat també recorre habitualment a tòpics i opina i fa argumentacions simplistes, maniquees o sense fonament racional, des de la més absoluta ignorància. És un alliçonador, un sofista postmodern, que vol aparentar que sap el que diu i que per defensar la seva posició és capaç de manipular i utilitzar una retòrica populista. Vendria a ser la contrafigura de l’intel·lectual compromès. El cunyat manifesta sovint opinions masclistes, racistes i políticament incorrectes. L’hàbitat natural del cunyat ha estat tradicionalment molt limitat a les tertúlies de bar i les sobretaules dels sopars familiars i d’amics, però amb les noves tecnologies ha pogut accedir a nous canals de comunicació com internet i les xarxes socials, on ha trobat un nou hàbitat més públic i major ressò per manifestar les seves opinions irreflexives. El cunyat també ha assolit presència a les pantalles de televisió, a través de tertúlies i programes de baix nivell cultural. El cunyat s’aprofita de la democratització de l’esfera pública per introduir els seus missatges basats en tòpics i mitges veritats o, directament, en mentides. Les seves opinions i comentaris solen ser un insult a la intel·ligència. El cunyat és sovint exposat en públic perquè sigui ridiculitzat. Sol ser objecte d’acudits i de burla, esdevenint un antimodel social. Malgrat tot, es tracta d’una figura que s’ha popularitzat molt, fins al punt que es parla del fenomen del cunyadisme. El masclisme ha trobat en el cunyadisme una important via d’expressió. El cunyadisme, en el seu vessant masclista, es caracteritza per repetir estereotips i tòpics sobre les dones en general i, més concretament, sobre les dones feministes. El cunyadisme expressa el seu antifeminisme a través d’un llenguatge paternalista i despectiu amb les dones. És una tendència social que es caracteritza per combatre obertament el feminisme a través d’una sèrie de sofismes que, a força de repetir, s’espera que es converteixin en veritat. Des del cunyadisme antifeminista és habitual sentir dir que “les dones són més masclistes que els homes”, o que la igualtat ja s’ha assolit en l’àmbit domèstic i laboral, destacant que “els homes ja ajuden a casa”. El cunyadisme antifeminista té els seus propis eslògans, potser el més conegut sigui: “Ni masclisme ni feminisme, igualtat”. En el cunyadisme s’observa una intencionalitat clara de desprestigiar el moviment feminista, posant en dubte l’existència de la desigualtat de gènere, la raó de ser mateixa del feminisme. El cunyadisme acusa el feminisme de ser un moviment radical, extremista, intolerant, antimasculí i supremacista. Es refereix a les dones que formen part del moviment feminista com a feminazis, que cerquen en la lluita feminista donar sortida a les seves frustracions i insatisfaccions personals. Acusa les feministes de ser una minoria que no encaixa dins els cànons estètics o sexuals que s’han fet feministes per venjar-se dels homes a causa dels seus fracassos personals.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF