Catalina Aparicio Villalonga: “Un home que no està educat és com la pitjor de les bèsties”

Professora de filosofia

Catalina Aparicio Villalonga (Madrid, 1959) és llicenciada i doctora en Filosofia, actualment imparteix docència de Filosofia a un institut de Secundària. Ha estat secretària de la Secció Balear de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics durant més de deu anys, ha col·laborat en l’organització de diverses edicions del curs de Pensament i Cultura Clàssica, en el qual també ha participat com a conferenciant. Ha col·laborat en l’organització dels dos primers congressos de la Societat Ibèrica de Filosofia Grega duits a terme a Palma. Les seves línies d’investigació són la filosofia grega, la dona a la Grècia antiga i, en especial, Plató, filòsof sobre el qual versa la seva tesi doctoral. Abans de dedicar-se a l’ensenyament de la filosofia, ha estat mestra, logopeda i directora a l’escola Mata de Jonc, on va fer feina durant desset anys. A aquesta entrevista parlam de la concepció que té Plató del treball i la política i, concretament, de la importància dels oficis a l’hora de definir l’estat ideal.

Abans de començar a parlar de la concepció de Plató sobre el treball i el seu pensament polític, m’agradaria que explicàssiu com neix el vostre interès per la filosofia en general i per la filosofia platònica en particular?

Sempre he tingut interès per la filosofia en general, però la vida laboral i les obligacions familiars m’impediren dedicar-m’hi plenament, fins que vaig tenir l’oportunitat de deixar l’escola, aconseguir una beca i fer la tesi sobre Plató. En un principi, la meva tesi volia versar sobre la dona a l’antiga Grècia, volia investigar quines capacitats intel·lectuals tenien les dones. De fet, la meva memòria d’investigació va versar sobre la dona, sobre les heteres, perquè eren les úniques dones independents que podien tenir una vida intel·lectual a causa del fet d’estar alliberades de les tasques de l’ oikos (l’àmbit domèstic), però com que tota la literatura està escrita per homes, hi ha molt poques referències, i les fonts per elaborar la tesi es varen exhaurir aviat. Quan vaig acabar la memòria, em vaig trobar amb un camí sense sortida, sense fonts ni referències suficients per continuar la investigació. Aleshores el meu director de tesi, el professor Francesc Casadesús, em va proposar estudiar el tema dels oficis a Plató, i vaig començar a analitzar les referències que apareixien en els seus diàlegs al pilot, sabater, ferrer, i a vint-i-sis oficis diferents, com també a l’artesà en general.

Per elaborar la vostra tesi no us vàreu centrar únicament en les obres de maduresa de Plató, sinó que vàreu haver de llegir tots els diàlegs platònics. Com va ser la vostra dinàmica de feina?

La dinàmica de feina va consistir a cercar a tota l’obra platònica les paraules que feien referència als oficis, en un sentit general i específic. Això em va suposar haver de llegir no només el paràgraf en què apareixien citats cadascun dels oficis, sinó també l’obra sencera, perquè els diàlegs de Plató són complexos i, per comprendre el sentit que dona Plató als oficis, necessites llegir tota l’obra, i no només una vegada. L’elaboració de la tesi va ser una feina molt lenta.

Segons la vostra opinió, quin lloc ocupa a la filosofia de Plató l’interès pels oficis i quina relació té el treball amb la seva preocupació política per construir un estat ideal?

Albert Camus diu que la millor manera de conèixer una ciutat és saber com s’estima, com es treballa i com es mor. Sorprèn que s’hagi escrit tant sobre l’amor i la mort a Plató i tan poc sobre el treball, sobretot si es té en compte que l’estudi dels oficis ocupa un lloc central en la filosofia de Plató perquè la divisió del treball és un principi fonamental que estructura tot l’estat. A través de l’estudi de cadascun dels oficis, es pot percebre que el món laboral i la cooperació mútua articulen la vida d’un estat ben organitzat, segons Plató.

Quines raons dugueren Plató a preocupar-se per la política i la millora de l’estat i l’organització social?

Plató estava destinat a dedicar-se a la política a causa de la seva pertinença a una família acomodada amb forta tradició política. D’altra banda, la complicada situació política que li va tocar viure, la corrupció i la mala organització de l’estat, juntament amb la injusta mort de Sòcrates, el seu mestre, a qui considerava l’home més just de tot Atenes, són factors determinants perquè acabàs lluitant per una renovació política.

El sentit de la política per a Plató era construir un estat bo i just a través de l’educació dels seus ciutadans?

Per Plató, l’ésser humà seria una espècie d’ésser-hi, un ésser que es va fent amb el temps, per dir-ho en termes més moderns. L’home no neix home, es fa home en societat. Un home que no està educat és com la pitjor de les bèsties. Si l’home s’ha de fer, l’educació és l’única possibilitat de realització de l’home dins un estat articulat. Un estat just és el lloc idoni on l’home pot desenvolupar la seva humanitat. Aquesta humanitat que tothom du en germen necessita un estat just per desenvolupar-se. Perquè l’home sigui home, necessita viure en un estat just.

I quines condicions hauria de complir un estat per ser just segons Plató?

La primera condició que ha de complir un estat just és que hi hagi una divisió estricta del treball i que cada persona desenvolupi un ofici. Hi ha un passatge a La República en què Plató ho explica de manera molt clara, és quan Sòcrates s’intenta imaginar l’estat just i diu que al principi els homes no poden sobreviure aïlladament, sinó que necessiten viure en comunitat. Aquesta primera associació humana estaria constituïda per un reduït nombre d’oficis: agricultor, constructor de cases, ramader... Plató té molt present que perquè un agricultor pugui fer les feines del camp, cal que es produeixi una cooperació amb altres. És necessari, per exemple, que un fuster fabriqui les eines que necessita l’agricultor per treballar el camp. Plató pensava que cada persona havia de desenvolupar un determinat ofici segons la seva tendència natural. I és precisament en l’àmbit laboral en el qual la gent és capaç de veure què necessita de l’altre, en el qual s’estableixen relacions de cooperació que són la base per estructurar un estat.

La vostra descripció funcional i naturalista de l’estat platònic ideal implica també el reconeixement de certes limitacions al treball, com les que impedeixen la mobilitat laboral?

Sí, per Plató, tothom té una determinada capacitat que ha d’acabar desenvolupant. Per la mentalitat platònica, no té sentit l’intrusisme professional, però per una qüestió pràctica. Plató considera que l’home és un ésser limitat, que no pot realitzar bé diverses activitats. Perquè una tècnica es desenvolupi bé i s’exerceixi en condicions, necessita coneixements teòrics i també l’experiència que s’adquireix amb la pràctica. Plató pensa que és impossible adquirir els coneixements de moltes tècniques i, a més a més, experimentar-les correctament.

Tots els oficis mereixen la mateixa consideració per Plató? És igualment noble dedicar-se a l’artesania o a governar la ciutat?

Plató estava molt influït pel desenvolupament de la tècnica del seu temps i sobretot per la medicina hipocràtica. Plató va observar com es deixava enrere la medicina basada en creences i supersticions i s’avançava cap a una medicina basada en fonaments teòrics com l’anatomia, que feien possible l’aplicació d’una tècnica mèdica i el desenvolupament d’un bé social. Plató va pensar que de la mateixa manera que un bon metge pot sanar els ciutadans, un bon sabater farà bones sabates que duraran més temps. Plató també va observar que existien altres tipus d’activitats que no estaven fonamentades en cap teoria, com per exemple la cuina, perquè un cuiner treballa per satisfer una necessitat relacionada amb la satisfacció d’un plaer. Plató observa que un cuiner pot fer un plat fantàstic, però que al mateix temps pot ser indigest i pot provocar dolor i malestar. El problema és distingir el fi de cada activitat. Evidentment, per Plató, adquirir la tècnica política o la filosofia requereix més esforç i més temps de formació que altres tipus de tècniques que no tenen com a finalitat el bé de la comunitat.

Plató sosté que l’educació té un paper polític essencial. Per Plató, l’educació és un instrument al servei del treball i de la comunitat. És útil perquè els ciutadans sàpiguen a què s’han de dedicar?

Plató diu a ‘Les lleis’, el seu darrer diàleg, que convé que els nins practiquin el joc simbòlic i juguin a l’ofici al qual es dedicaran més tard. Si un nin ha de fer de fuster, ha de jugar a mesurar; si ha de ser ferrer, ha de tenir les eines de ferrer en petit, com si fossin joguines, perquè és una manera d’anar aprenent aquests oficis i adquirint les aptituds que després haurà d’aplicar. La funció del governant és fer ciutadans bons i virtuosos, i l’educació és l’instrument per aconseguir-ho.

Podríeu parlar del paper de la dona en l’estat platònic, de la concepció igualitarista sobre la dona defensada per Plató? Quins són els límits de l’igualitarisme de Plató? Entrava dins les possibilitats que una dona adquirís la saviesa necessària per governar l’estat?

Sí, per Plató, una dona podria ser filòsofa i governant. Però no crec que puguem convertir Plató en feminista, entre d’altres coses perquè el feminisme no estava inventat. Per tant, no podem parlar d’un Plató feminista. Hi ha molts d’estudiosos que diuen que Plató no va voler prescindir de la meitat de la població perquè ell pensava en un estat on tothom contribuís al bé comú.

Fins a quin punt el govern dels filòsofs, dels més savis, seria defensable políticament avui dia? Es podria combatre filosòficament la corrupció política actual?

Plató és conscient que el seu estat ideal és un experiment mental, que és un estat que no existeix ni existirà mai perquè el filòsof rei no sorgeix i, encara que ho fes, seria molt difícil de formar. La mentalitat de Plató és que si a les societats existís un filòsof rei, no faria falta estar sotmesos a legislacions, perquè les legislacions són universals i sovint no són justes perquè no permeten tractar els casos particulars ni entrar en detalls. Però com que és gairebé impossible l’aparició d’un filòsof rei, aleshores no queda més remei que obeir les lleis dels estats.

Què pensaria Plató d’una societat incapaç de proporcionar treball a tothom?

Per Plató, un estat sense treball mai no pot ser un estat just, perquè l’home es realitza en el treball, o sigui, a ulls de Plató, la societat en què vivim seria absolutament injusta perquè és una societat incapaç de generar treball per a tothom.

Retorn a la caverna de Plató

L’origen de la filosofia s’associa a la superació racional de la visió mítica del món (el pas del mite al logos ), però aquesta hipòtesi esdevé problemàtica amb Plató. Plató, en el segle V aC, dos segles després del naixement de la filosofia, construeix els seus propis mites. Els mites de Plató són històries, coherents amb l’estil literari dels seus diàlegs, que tenen com a finalitat explicar la seva filosofia de manera didàctica i divulgativa. Plató té el mèrit d’haver escrit un mite que transcendeix les fronteres de la història de la filosofia, el mite de la caverna. Aquest mite forma part del Llibre VII de La República i conta la història d’un presoner que aconsegueix sortir d’una cova on ha viscut encadenat amb altres companys des del seu naixement, i que una vegada ha conegut l’exterior de la caverna, l’autèntica realitat que es correspon amb les coses il·luminades pel sol, torna a la cova per compartir el seu descobriment. Plató conta que si el presoner alliberat volgués deslligar els seus companys de les cadenes de la ignorància, aquests el matarien. El mite aporta una visió dualista de la realitat: l’interior de la caverna (món sensible) i l’exterior de la caverna (món intel·ligible) i vol ser una advertència sobre la falsedat de les concepcions ingènues que identifiquen la veritat amb la realitat, i la realitat, amb allò que es percep a través dels sentits. En el mite, Plató insisteix que el camí d’ascens que duu a l’exterior de la cova requereix d’un gran esforç, de manera que únicament està a l’abast d’una minoria, els filòsofs. Així, la cova seria una presó de la qual es pot escapar a través del coneixement filosòfic adquirit a través de l’educació. El retorn a la caverna, una vegada assolit el coneixement d’allò que són les coses, és perillós, perquè és probable que aquells que viuen dins la caverna no vulguin acceptar el fet que habiten dins un món fals. És igualment probable que els encadenats tampoc no vulguin reconèixer l’existència del món exterior, el món de les idees, més vertader que el seu. D’aquesta manera, Plató defensa la funció pràctica de la filosofia com a via que duu necessàriament a actuar de manera justa i bona, a la vegada que reafirma el seu compromís amb l’intel·lectualisme moral de Sòcrates, el seu mestre. El mite de la caverna ha resistit el pas del temps i ens interpel·la a continuar reflexionant sobre l’ésser humà, la veritat, la realitat i la tensió entre ignorància i coneixement. El mite ajuda també a plantejar la capacitat del poder per construir noves cadenes i instruments de dominació i control social. Els elements del mite platònic es poden deconstruir donant lloc a nous significats. Així, la cova es pot interpretar com una ‘caverna mediàtica’ en la qual les notícies són el resultat d’una relació conflictiva entre els mitjans, el poder i la ideologia. Les ideologies serien les cadenes que impedeixen una mirada oberta al món. Les pantalles digitals serien les coves contemporànies que fan perdre el món real de vista i que tenen la capacitat de mantenir la societat encadenada a una realitat virtual que consuma la divisió platònica del món. El mite, a més, deixa en herència la metàfora de la llum i el coneixement, una de les imatges més potents de la història de la filosofia, inspiradora de pel·lícules com Matrix i El xou de Truman.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF