CINEMA

Carlos Marqués-Marcet: “El confinament va trastocar la nostra relació amb el temps"

El director ha dirigit durant el confinament el curtmetratge 'Viaje alrededor de mi piso'

Al principi del confinament, Carlos Marqués-Marcet compartia amb l'ARA els seus plans immediats: aprofitar l'aturada global per treballar en el guió de la seva nova pel·lícula i enllestir el muntatge del telefilm que ha rodat sobre l'assassinat de Guillem Agulló, La mort del Guillem. Però els plans són això, plans, i van saltar pels aires quan la HBO va plantejar una oferta per escriure un curtmetratge des de casa, sense equip tècnic i amb el que tingués a mà. En el seu cas, un pis que no era el seu, una noia que no era actriu i el seu mòbil. El resultat, que ha acabat integrat al projecte En casa, és Viaje alrededor de mi piso, una peça de 26 minuts a mig camí entre la ficció i l'assaig visual en què l'ús del monòleg intern ens transporta a la intimitat d'una dona que viu sola el confinament en un pis que abans compartia amb la parella. El curt encaixa perfectament en una filmografia entregada a l'exploració de les dinàmiques sentimentals i el conflicte entre el que som i el que volem.

La HBO se suma al gènere confinat amb 'En casa'


Et va costar decidir-te a acceptar la proposta de la HBO?

Al principi no ho veia clar. Em feia por que parlar del confinament durant el confinament fos afegir soroll al soroll en un moment en què ja hi havia molta saturació. D'altra banda, m'agrada fer servir les pel·lícules per pensar i elaborar el que estic vivint, i fer el curt m'anava bé perquè no acabava d'entendre tot el que ens passava. A més, la productora em va donar llibertat total per fer el que volgués. I un regal així no te'l fan tots els dies, sobretot enmig d'una situació en què no saps quan tornaràs a poder treballar.

Al curt hi ha imatges que no són del confinament. D'on surten?

És un material de viatges que he anat rodant amb el mòbil durant molt anys amb la intenció de fer-lo servir algun dia. Encaixava bé en una pel·lícula rodada amb el mòbil, que s'ha convertit en la nostra finestra al món, un nou paradigma que d'alguna manera el confinament ha accelerat.

Els dies que vindran la vas rodar, en part, al teu pis. El que surt al curt, en canvi, no és casa teva.

Si hagués estat a Barcelona potser hauria fet alguna cosa amb el David Verdaguer i la Maria Rodríguez, que els tinc allà mateix, però el confinament em va agafar a Madrid, en una casa molt bonica amb una persona que toca el piano. I amb aquests elements vaig trucar al meu amic Borja Bagunyà, que és escriptor i una de les persones més intel·ligents que conec, i ell em va proposar lligar la història a Xavier de Maistre i el seu Viatge al voltant de la meva habitació. Al llibre hi ha moltes coses que estan molt connectades amb el que està passant ara i planteja constantment la dissociació entre la ment i el cos, com si la ment pogués viatjar sola pel món en una mena de viatge astral que no deixa de ser el que ens permet fer internet, viatjar pel món sense moure'ns.

El 2014 es va anunciar que la teva següent pel·lícula després de 10.000 km seria una adaptació d'un conte de Borja Bagunyà que, evidentment, al final no es va fer.

És una cosa que teníem pendent i que algun dia acabarem fent. El Borja és una de les persones que més m'ha influït a l'hora de formar-me i d'alguna manera hem crescut junts. I sempre que puc compto amb ell i amb l'Aleix Plademunt, que a 10.000 km ja em van ajudar. Quan em pregunten quines són les meves influències, sempre penso que en realitat són ells.

La protagonista del curt és Manuela Aparicio Sanz, però no té cap experiència interpretativa.

És que no és actriu, sinó professora de llengua castellana. Simplement érem aquí confinats junts. Ella not tenia ganes d'actuar i ho va fer una mica enganyada, perquè no era conscient de tot el que suposaria. Però al final ha acabat gravant moltes coses de càmera i fent la direcció d'art.

Temàticament, la pel·lícula té alguna cosa de retorn a 10.000 km: una parella absent, la pantalla com a vincle amb el món...

Sí, crec que s'assembla massa i tot a les meves pel·lícules anteriors, malgrat que hi ha gent que em diu que la veu molt diferent. Al final, els teus interessos i les coses que et mouen són les que són. Però al que més s'assembla és a un vídeoassaig que vaig fer amb vint anys que es diu De Pizarros y Atahualpas. No es va estrenar i no el va veure gairebé ningú, excepte al Perú, on el van passar un parell de cops.

Viaje alrededor de mi piso també em recorda els vídeoassaigs d'Elías Siminiani.

Sí, m'ho han dit. A mi m'encanta ell, però crec que és més perquè en el fons venim de fonts similars, des dels Diaris de David Perlov fins al cinema de Chris Marker, que és una referència molt important de Viaje alrededor de mi piso. També alguns assaigs de Godard com Ici et ailleurs. Hi ha coses de Godard que m'agraden molt, però d'altres que em superen i em fan sentir una mica tonto.

Tinc la sensació que volies fugir una mica de parlar directament del confinament. Prefereixes no dialogar de manera explícita amb la realitat immediata?

Molts cineastes vivim en la dicotomia de voler ser del nostre temps i alhora fugir de l'actualitat, perquè el que vols és que les teves històries transcendeixin. Aquest projecte no dona gaire espai per a la perspectiva però sí que permet capturar l'energia i les sensacions del moment.

Una de les sensacions que transmet el curt és la d'un temps estrany en què es barregen passat i futur.

Tots tenim una mena de rutines que ens ocupen cada dia i quan el confinament les va trencar crec que ens va causar una petita crisi d'identitat i va trastocar la nostra relació amb el temps. La premsa només feia futurologia, mirant d'esbrinar com seria aquesta nova normalitat, però alhora tenir més temps et feia mirar més al passat.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF