Carles Puig: “El projecte més sostenible és aquell que no es construeix”

L’arquitecte català assegura que se situa darrere la càmera sobretot per fer-se preguntes sobre les traces dels humans en el paisatge que habitam

Acaba de fer la primera exposició de les seves fotografies a Llucmajor, mirades singulars i silencioses a l’arquitectura i l’urbanisme del poble al qual està vinculat per motius familiars. L’arquitecte català Carles Puig (Barcelona, 1968), qui, amb la mallorquina Maria Antònia Mir, dirigeix l’estudi d’arquitectura i interiorisme Puig-Mir de Barcelona, assegura que se situa darrere la càmera sobretot per fer-se preguntes sobre les traces dels humans en el paisatge que habitam.

Per què fa fotografies, un arquitecte com vós?

Les faig per a mi mateix, faig l’exercici de veure a través de la fotografia, i, potser, sobretot, intento mirar allò que, de tant veure-ho, ja no veiem. Agafar el trípode -un trípode vol dir temps-, plantar-m’hi i fer-me les preguntes. Per a mi, la fotografia és una eina per pensar, una manera de cercar respostes a les preguntes que em faig i, després, de comunicar. I m’adono que cada vegada soc més silenciós. La fotografia em permet analitzar molt bé la realitat. He après a observar a través de la fotografia.

Arribàreu a la fotografia a través de l’arquitectura?

Sí, ja quan estudiava, seguia amb interès Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, que ha fet una gran tasca de foment de disciplines paral·leles a l’arquitectura, entre elles, la fotografia. També hi he arribat a través d’amics fotògrafs com Jordi Bernadó, o les mirades de Basilico, Laguillo, Fastenaekens o Davies, entre tants altres a qui admiro. Amb el temps, vaig fer el pas de posar-me la càmera davant. Si observant una foto veus la pregunta que s’ha formulat el fotògraf, quan ets tu qui tens la càmera, tu et fas la pregunta. Fer una fotografia és resoldre un problema, des del punt de vista intel·lectual i tècnic, i seguint un procés creatiu. També és així, més o menys, en l’arquitectura.

Situat entre les dues disciplines, afirmaríeu que l’arquitectura és una realitat i la fotografia no?

És clar que la fotografia no és real, no és un vidre transparent, no t’hi poses davant i veus la realitat. Ara bé, l’arquitectura també juga amb la realitat, però alhora és molt tàctil i matèrica. Fa molts anys, al CCCB, hi va haver una exposició, a cura de Gloria Moure, que plantejava una tesi interessant sobre l’autonomia de la fotografia respecte de l’arquitectura retratada. Això sempre m’ha interessat, perquè coneixem molta arquitectura només a través de la fotografia, potser aquesta és part de la seva irrealitat. En tot cas, el que sí que és cert és que quan revisites una arquitectura al cap d’uns anys t’adones que tu has canviat. No és l’arquitectura, el que ha canviat, sinó tu.

De les vostres fotografies de Llucmajor resulta interessant el contrast que hi ha entre la mirada al centre del poble i la de la seva perifèria, tan anodina. És així com creixen molts pobles i ciutats arreu?

A l’exposició de Llucmajor, una persona em va dir que tenen l’avantatge d’haver-hi creat una muralla espantosa al voltant per preservar el centre dels turistes. És una manera de veure-ho, potser optimista. I sí, això passa gairebé a tot arreu. M’interessen els creixements, el que està al voltant.I el fet és que aquestes perifèries, que sí que són molt anodines, en molts casos acaben entrant a la ciutat. Així, el centre s’acaba reformant amb paràmetres perifèrics. Cal plantejar-s’ho.

La vostra és una fotografia pròpia d’arquitecte?

És curiós, això, perquè, quan surt a fotografiar, veig arquitectura construïda, i sí, m’hi fixo com a arquitecte que soc, però de les preguntes que em faig com a fotògraf no me n’interessen les respostes que donam com a arquitectes. Per exemple, la mateixa il·luminació: la que em funciona en fotografia no és la que em funcionaria com a arquitecte. Fotografio molt Barcelona, i les obres que m’agraden com a arquitectura, no tinc cap interès a fotografiar-les. En la fotografia busco el conflicte, allò que està irresolt.

En la reforma de la rectoria de Godmar, a Callús, eliminàreu part del vell edifici per sembrar-hi un arbre.

El cas de Godmar, en certa manera, vol expressar que durant segles s’ha actuat afegint i afegint, quan ara el que hauríem de fer com a arquitectes és parar i deconstruir. En una reforma, el moment essencial és quan et planteges què lleves, no què hi afegeixes. En foto també renuncio a moltes coses. Construir no és el mateix que trobar el sentit d’un lloc. I el sentit de molts llocs es troba parant, analitzant el que hi ha i eliminant.

L’arquitectura pot ser no construir res.

Absolutament, el projecte més sostenible és aquell que no es construeix. Em plantejo molt la idea de la sostenibilitat respecte de l’arquitectura, que sempre té tres potes: el lloc, l’usuari i l’economia, i no em refereixo només a una economia monetària, sinó també de medis, en la qual crec més. Un projecte és un debat sobre com conciliar aquests tres interessos, que són també els tres vèrtexs de la sostenibilitat: l’ambiental (lloc), la social (usuari) i l’econòmica. Aconseguir aquesta conciliació és fer un projecte sostenible.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF