L'ESCANDALL
Cultura 27/10/2018

Cara i creu

J. A. Mendiola
2 min
L’escenografia de Sopa de pollastre amb ordi, signada per Josep Iglesias, tan sols es pot qualificar de brillant.

Cara.- Quan la classe mitjana frega la desaparició, quan les famílies en risc de pobresa augmenten exponencialment, quan els rics són més rics i els pobres més pobres, el discurs de l’airada generació d’escriptors que va brollar a Anglaterra els anys cinquanta torna a estar més viu que mai. Arnold Wesker, John Osborne, Harold Pinter i molts altres són alguns dels que varen posar negre sobre blanc la cruesa de la realitat, l’esbucament dels ideals, els problemes quotidians fruit de les mancances. I ho varen fer al viu, sense metàfores, ni màgia, ni poesia.

A Manacor va arribar Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker, una obra que ben bé podria ser paradigma d’aquest retrat, com també al seu dia ho va ser Look back in anger. Dirigida per Ferran Utzet, en versió de Llàtzer Garcia i el director, interpretada per Míriam Alamany, Enric Cambray, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Òscar Intente, Maria Rodríguez i Josep Sobrevals, en una producció de La Perla 29, no existeix cap intenció d’actualitzar, modernitzar o alguna cosa semblant, i sempre perillosa, els textos, el vestuari ni tampoc l’escenografia. Una escenografia que signa Josep Iglesias i que tan sols es pot qualificar de brillant. Des d’un quadrilàter, completament buit, que admet diferents lectures, es va omplint a mesura que va passant el temps, com una manera molt explícita i alhora subtil de dibuixar els pas del temps, que esdevé l’autèntic protagonista. La transició fa estralls en cadascun dels protagonistes i els condemna a una metamorfosi que no havien ni vist ni de lluny ni d’aprop i que per suposat no havien desitjat. Ni un d’ells en surt il·lès. Personatges/persones amb molts principis i un sol final, la supervivència. Tan sols la mare, Sarah, interpretada per Màrcia Cisteró, intenta mantenir-se fidels als principis de la revolució comunista, no sense dificultats i manco convicció, mentre que la resta ha vist com les circumstàncies els passaven per sobre. Sopa de pollastre amb ordi és, sens dubte, un estri implacable per a la reflexió.

Creu.- Woody Allen mai no hauria signat una història construïda tan sols amb ocurrències. Cortázar no hauria escrit quinze narracions tan sols per mostrar la seva perspicàcia ni el seu enginy. Ho dic perquè el programa de mà braveja que a Un tercer lugar ressonen els ecos del cineasta i de l’escriptor. Per una altra banda, menjar un bombó potser és deliciós, menjar-se’n quinze caixes seguides, sense pausa, com a mínim provoca un empatx. Denise Despeyroux, autora, directora i actriu posa en boca dels personatges tot un seguit d’acudits sense treva. Ni una frase que es pugui qualificar de normal, que faci creïbles les seves criatures a la recerca de l’amor, perquè ningú no parla com cap dels seus personatges, perquè, a més, és impossible aconseguir la brillantor que pretén amb una ostentació desmesurada d’espurnes d’alt standing i connotacions filosòfiques ficades amb calçador per exhibir coneixements. Segurament alguns gags la tenen, però són tants que resulta impossible esbrinar el gra de la palla. Pretensiosa i buida de contingut i això que segurament la carta final podria ser d’una eficàcia majúscula amb una conducció mesurada. A sobre, tampoc cap dels actors i actrius fa el pes. El cert és que no ho tenien fàcil.

stats