CULTU(VI)RAL

Deixar de cantar en català per triomfar a Espanya

El traspàs lingüístic de Suu, que es decanta pel castellà en el seu nou disc, provoca molts comentaris a la xarxa

Cardedeu, agost de 1991. Els Sopa de Cabra van ser insultats i apedregats al sortir a l'escenari. No feia ni dos mesos que els gironins havien triomfat en l'històric concert del Sant Jordi, però una notícia recent els va fer passar d'herois a traïdors: el seu següent disc seria en llengua castellana. El cas de Sopa de Cabra va ser el més famós, probablement per la franquesa, o ingenuïtat, a l'hora d'explicar la motivació (arribar a més públic). Però d'artistes que han canviat de llengua n'hi ha hagut molts: de Serrat a Umpah-pah, de Gossos a Albert Pla. I de la mateixa manera que durant la Nova Cançó, noms com Raimon o Lluís Llach omplien espais amb milers de butaques per les Espanyes, avui dia Manel i altres bandes desaparegudes fa relativament poc com Zoo, Antònia Font o Obrint Pas, són capaços de mostrar múscul i deixar petites sales mitjanes com la Riviera de Madrid. Això sí, el sostre sembla aquest si el català és la llengua principal de la teva obra. No s'omple un Wizink Center (15.500 espectadors), cantant en la llengua de Pompeu Fabra.

El debat sobre els canvis de llengua ha reviscut amb dos fets que, tot i que un dels protagonistes n'ha negat la relació, sembla evident que en tenen: la publicació del nou disc de Suu, pràcticament tot en castellà, i una piulada de Cesk Freixas queixant-se que, en setze anys de carrera, mai havia vist tants artistes que passaven del català al castellà buscant més públic. Com no podia ser d'una altra manera, el tuit ha causat un bon terrabastall en el món musical català. Els defensors de Freixas són molts, com Xavi Sarrià, que va marcar-lo com a favorit, i Laura Duran, directora de Canet Rock, que en va fer retuit. Arnau Tordera, d'Obeses, va anar més lluny, assegurant que els canvis d'idioma l'ajuden a discernir si davant hi ha "un artista o un especulador". Especulació per uns, treballadors assenyalats només per voler millorar laboralment per d'altres. La música, com el futbol, també és política.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF