Campano, tan pintor

Fa uns anys que el telèfon va deixar de sonar, a qualsevol hora, a les més intempestuoses de la matinada. Vaig entendre que aquella veu que deia “soy Campano, que he pensado que...” s’havia d’esvair tristament, poc després de la nostra darrera trobada, fa sis o set anys, al cafè Gijón de Madrid, amb el seu amic Alberto García Alix, mentre començàvem a preparar amb molta il·lusió una gran retrospectiva de la seva obra a Es Baluard. Era -enteníem tots els que formàvem l’equip del museu- l’exposició que Mallorca devia a qui ha estat un dels grans pintors que ha estimat l’illa. Millor dit, més que no a ell, que mai no la va demanar, es tractava de complir amb un dels deures que té tota institució museística: donar l’oportunitat a la societat de conèixer, de revisar i de posar en valor les obres que, arribat el cas, poden servir de referents. La pintura de Miguel Ángel Campano és, sens dubte, un dels grans referents de la contemporaneïtat a la nostra illa. Si més no, ho hauria de ser.

Diumenge passat va morir Campano, prop de Madrid, on havia nascut el 1948. L’exposició que començàvem a preparar per a Es Baluard no es va fer, per aquestes coses tan lamentablement nostres de sotmetre fins i tot les programacions artístiques als vaivens dels canvis polítics i perquè, una altra cosa lamentable, es creu que en les crisis econòmiques allò més prescindible és la cultura.

Mallorca encara es deu una revisió seriosa i completa de la pintura de Campano. L’any que ve la hi faran al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Segurament, els seus paisatges de l’illa es trobaran en els inicis de la gran exposició. Potser, també segurament, alguns dels grans quadres seus que es troben en col·leccions mallorquines viatjaran a Madrid. Quan es bada, les coses són així.

No som l’única que pens que, de la seva generació, Miguel Ángel Campano ha estat un dels grans i, sobretot, ha estat un dels més pintors. Extremadament lliure en l’expressió pictòrica, feia damunt la tela o el paper allò que li rotava, despreocupat de la coherència, després de les servituds de l’estil, d’una temàtica o del llenguatge. Sí, abstracte; sí, figuratiu; sí, geomètric; sí, gestual; sí, devot del blanc i negre; també, entregat a tot color; reduccionista, sí; excessiu, igualment. Tanmateix, allò que importava a Campano era el fet de pintar, l’acció de pintar. I així retxava la tela cap a qualsevol costat, anava del gest més lliure i sinuós a la línia controlada. Què té més? Al cap i a la fi, es tractava de pintar, això per a qui, en una més que curiosa entrevista del també gran Quico Rivas per al catàleg d’una exposició de Campano a Pelaires, deia convençut que la pintura té futur: “Sí, tant com passat”. Això és el que deia.

Ara, en el moment del seu traspàs, toca dir que Mallorca va ser bona part de la seva vida. Sóller, la casa al poble, després la finca de Fornalutx, les exposicions a la galeria Maior de Pollença, també a Can Puig entre amics, anar a pescar, dinar pel port, crear, construir, destruir-se igualment -per què deu ser que la creació va tan sovint lligada a l’autodestrucció?

Campano i la Tramuntana: muntanyes, figuerals, pobles als quals la força de la seva mà de pintura sostreia la imatge de betlem idealitzat. Paisatgisme quan el paisatgisme era denostat com si un gènere pogués ser caspós. Abstracció tant en els moments en què es reivindicava aquest llenguatge com quan tothom que volia ser modern tornava a la figuració, amb tints conceptuals, si pot ser. Ell admirava Pollock, Motherwell, Twombly, Daniel Buren, igualment Cézanne, Delacroix, Poussin, com Rimbaud, Kafka, Cossery...

Campano i París, perquè des dels anys 80 la capital francesa i Sóller s’alternaven en la seva vida. No volia tornar a Madrid, i ho va fer, cap al 2009, en constatar que la seva mobilitat cada vegada més reduïda l’aconsellaven tenir la família a prop, deixar de volar. Campano i París, el Pompidou. A Madrid, el Palau Velázquez. A Barcelona, sempre lligat a la Carles Taché. Ara li preparen gran exposició antològica al Reina Sofia. A Es Baluard no la vàrem poder fer. Potser sigui l’ocasió per parlar-ne amb el Reina, per si Campano pot tornar a Mallorca. S’ho ben mereix.