Calpena viatja al dia que Barcelona va morir

El periodista publica un llibre en què imagina com va ser aquell dia que els exèrcits sarraïns van aconseguir franquejar les muralles barcelonines

“Escrivint Barcelona, una biografia ja havia conegut l’episodi en què Almansor va devastar Barcelona el 985 -explica el periodista Enric Calpena-. Em va impressionar molt una frase que vaig llegir: «El dia que Barcelona va morir». Vaig parlar-ne amb el catedràtic Josep Maria Salrach i vaig començar a llegir i a documentar-me”. Calpena, especialista en divulgació històrica, va trobar molta documentació i a partir d’aquí es va imaginar com va ser aquell dia que els exèrcits sarraïns van aconseguir franquejar les muralles de Barcelona. El resultat és El dia que Barcelona va morir (Rosa dels Vents).

Calpena ha consultat les fonts musulmanes i les cristianes: “Per als andalusins va ser força impactant perquè Barcelona tenia unes muralles gairebé inexpugnables -només s’havia aconseguit creuar-les dues vegades abans en la història i després de mesos de setge-. Almansor ho va aconseguir en només sis o set dies”. Com ho va fer? A partir d’aquí Calpena llança algunes hipòtesis que no estan documentades. Les fonts andalusines asseguren que Almansor ho va fer gràcies a la força i a la seva habilitat militar. Calpena apunta a una altra possibilitat: algú va obrir la porta. ¿Una traïció o un suborn? “Quan hi ha un suborn els qui l’han pagat ho acostumen a citar als documents. Per tant, crec que va ser una traïció a la qual es va sumar la força de l’escomesa de l’exèrcit sarraí”, diu Calpena.

L’autor destaca la ingent documentació que hi ha sobre l’època i que permet saber com es vestien els barcelonins, què menjaven, com es relacionaven, quins noms es posaven -hi ha una onomàstica de l’any 1000 feta per l’Institut d’Estudis Catalans- o quin paper tenien les dones: “Les dones de la noblesa discutien el que deien els homes en públic, i les dones dels bisbes o els ardiaques [el celibat encara no era obligatori entre els sacerdots] no eren mudes sinó que tenien veu, hi havia dones molt poderoses i vivien la sexualitat de manera més oberta que a partir del segle XII”, assegura Calpena.

La resistència barcelonina

Hi havia rivalitat entre musulmans i cristians, però no eren enemics. “Feien molts negocis entre ells. Els màxims proveïdors d’esclaus del califat de Còrdova són els comtats catalans que proporcionaven esclaus cristians que portaven d’altres llocs d’Europa”. Aquell 985, però, la ciutat no va ser totalment arrasada i anys després molts tornarien i intentarien recuperar casa seva. “Només va ser devastada la part que tocava a mar, on hi havia els magatzems, però no la més rica, on hi havia els palaus. Per què? Jo m’imagino que hi va haver una resistència i que es van construir barricades, i com que Almansor ja tenia el seu botí (el vescomte i l’ardiaca) ho va deixar estar”, diu Calpena, que descriu tota classe d’intrigues amb el comte Borrell, el vescomte Udalard, la seva esposa Riquilda, la sàvia Geriberga, l’ardiaca Arnulf i la seva dona i el criat Gondemarus.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF