El CaixaForum exposa l'art que "desafia el públic"

BarcelonaÉs poc habitual que una obra d'art tingui les dimensions d'una cambra i que s'hi pugui entrar, com és el cas de La trajectòria de la llum a la caverna de Plató (des de la caverna de Plató, la capella de Rothko, el perfil de Lincoln), de l'artista nord-americà Mike Kelley. La comissària Diana Guijarro l'ha triat per aquest motiu per a la mostra que presenta a partir d'aquest dijous al CaixaForum de Barcelona, titulada On som. On podríem ser. I també ho ha fet per motius polítics: per a Mike Kelley, Mark Rothko i Abraham Lincoln representen –com diu la mateixa Diana Guijarro– "una valors que cal canviar o eliminar".

Aquest afany crític respecte als valors establerts, també dins el món de l'art, es troba en moltes de les 14 obres de la col·lecció d'art contemporani de La Caixa i de la del Macba que componen la mostra, de deu artistes com Cindy Sherman, Joan Brossa, Pedro G. Romero, Andrea Fraser, Cildo Meireles i Mona Hatoum. "El títol de l'exposició prové d'un text de Lucy Lippard en què deia que en el futur hi hauria un art més processual que desafiaria el públic", explica la comissària. Així, també es podria trobar art fora dels llocs habituals i, per extensió, fer la història més "transversal" i "porosa". Precisament, la peça de Mona Hatoum titulada Llar mòbil parla de l'exili i també pot fer pensar en les crisis migratòries actuals.

El mateix potencial social d'una altra de les obres exposades, El petit Frank i la seva carpa, d'Andrea Fraser. S'hi pot veure l'artista dins el Museu Guggenheim de Bilbao des de diversos angles, recorrent el museu amb l'audioguia i fent veure que s'excita amb l'arquitectura. És una crítica feminista a l'edifici, obra de Frank O. Gehry, que es pot fer extensiva a altres museus, perquè representen "mecanismes de poder" i "rituals de civilització". Com Fraser, també fa servir el propi cos el ballarí Israel Galván al vídeo de Pedro G. Romero Els treballadors, realitzat per a l'exposició del Museu Picasso de l'any 2012 Economía: Picasso. Per a la comissària aquest ús del cos representa com a partir del "llenguatge del cos" es comença a percebre un terreny que "encara no ha estat classificat".

El recorregut de l'exposició és lliure, i l'únic que marca com estan organitzades les obres són les grans dimensions de La trajectòria de la llum a la caverna de Plató, que ocupa la part central de la sala. Els espectadors poden sortir de l'exposició amb moltes preguntes, com els motius pels quals la dona d'un vídeo d'Alex Reynolds fa les accions que li ordena una veu masculina o quina és la relació entre els diferents elements de l'escultura de Martin Kippenberger Estima'm i abandona'm i deixa'm estar sol: hi conviuen un paper pintat d'un altre artista (Robert Gober), uns corrons penjats d'uns filferros i l'escultura d'un cérvol que té enganxats trossos d'un mirall.

"En aquesta obra el públic ha d'esforçar-se a desmuntar conceptes de la història de l'art com l'autoria, que es dilueix perquè també hi ha Robert Gober", diu Guijarro. I també els límits entre les disciplines de la pintura i l'escultura. "Per trobar les claus –explica la comissària–, haurem de desfer-nos dels codis adquirits, desordenar les regles establertes i enfrontar-nos a l'element artístic des d'una altra perspectiva més lliure, més fluïda i més plural". Una altra de les peces que fan pensar més és una escultura de fusta de Cildo Meireles titulada Immensa, caracteritzada perquè els elements petits que la formen sostenen els grans i fan pensar en les jerarquies socials establertes. I als espectadors també els pot inquietar l'expressió de la dona d'un dels característics retrats escenificats de Cindy Sherman, perquè allò que la provoca no surt al retrat. L'exposició estarà oberta fins al 21 de juny.