El CaixaForum fa d’altaveu a l’art més crític i compromès
La guerra, les fronteres i les desigualtats marquen el to de ‘Turbulències’, la nova exposició de la col·lecció de La Caixa
BarcelonaL’Obra Social La Caixa va ser pionera en el camp del col·leccionisme a l’Espanya dels anys 80. Després de convertir-se en un referent per adquirir art amb vocació pública quan encara s’estava forjant el teixit de museus d’art contemporani, amb el canvi de segle va començar a comprar obres que miren de fit a fit el present. Com diu Nimfa Bisbe, directora de la col·lecció i comissària de la nova exposició dels seus fons al CaixaForum, titulada Turbulències, des d’aleshores comprèn sobretot un art que és més “crític”, “observador de la societat” i que té “consciència política”. Tot i així, la comissària no ha seleccionat les vint obres exposades -la meitat de les quals són inèdites- només per la incomoditat que generen temes com les desigualtats econòmiques, la memòria històrica, els problemes nacionals i fronterers i la guerra, des de la dels Balcans fins a la de l’Afganistan, sinó també perquè vol que siguin un revulsiu per als visitants. “Transmeten una inquietud com les turbulències d’un vol -afirma la comissària fent referència al títol-: et desperten de cop, i també fan que aguditzem els sentits per saber què està passant”.
Tanmateix, el recorregut dona una treva al públic amb l’obra final: al vídeo de Bill Viola, The raft [El raid], l’única obra que és un préstec, els gairebé vint personatges sobreviuen perquè s’ajuden entre ells. “D’una manera molt subtil i molt màgica expressa com, malgrat tots els desastres, la humanitat ha sobreviscut gràcies a la col·laboració i la solidaritat”, explica Bisbe. Les obres es disposen de manera que creïn vincles entre elles, com la imatgeria de l’univers de Francisco de Goya que apareix a l’ Aquelarre de l’Equipo Crónica i també a la vitrina plena de cossos deformes del suís Thomas Hirschhorn. Uns altres treballs estan connectats perquè aborden un mateix tema des de perspectives molt diverses, com el primer llargmetratge de Dionís Escorsa sobre la Guerra dels Balcans, els vídeos de l’entrenament dels soldats nord-americans de Harun Farocki, les fotografies gegantines de Walli Rad, que despullen les armes de qualsevol glamur, i les gairebé 3.000 peces d’escacs amb què José Damasceno representa de manera abstracta els enfrontaments bèl·lics.
Feia dos anys que l’Obra Social La Caixa no organitzava una gran exposició de la seva col·lecció. Turbulències pren el títol d’una mostra menor que es va poder veure l’any passat a Lisboa, però ara les obres són unes altres. Una de les més impactants és un treball de Smadar Dreyfus que veu la llum per primera vegada: El dia de la mare consisteix en un vídeo projectat dins una gran sala on ressonen uns diàlegs enregistrats als alts del Golan, ocupats durant el Dia de la Mare sirià el 2006. Parlen unes mares que hi ha al costat de la línia d’alto el foc controlat per Israel i els fills que van quedar al costat sirià, com a reflex de com la població drusso-siriana va quedar dividida geogràficament quan Israel va desplaçar el 95% de la població dels alts del Golan el 1967. “Era allà com a observadora, però em vaig adonar que hi estava profundament implicada com a ciutadana israeliana. Els fets em van afectar molt emocionalment”, recorda Dreyfus.
Les dones i la guerra també estan presents en el vídeo d’Ana Garcia-Pineda La curva del olvido, amb el qual vol homenatjar la seva àvia Harmonía -“Dolores” arran de la victòria franquista-, que va morir víctima de l’Alzheimer, i tota una generació que va quedar marcada per la Guerra Civil.
La Pedrera exposarà Bill Viola la tardor del 2019
Després de l’exposició del CaixaForum, el públic barceloní podrà tornar a gaudir i reflexionar amb l’obra de Bill Viola l’any que ve, i per primera vegada amb una gran mostra, com deia ahir l’esposa de l’artista, Kira Perov. La Fundació Catalunya La Pedrera li dedicarà una exposició que està previst que obri les portes a l’octubre del 2019. Com que les seves obres sovint són de grans dimensions i els espais de la planta noble de la Casa Milà són limitats, podria ser que algunes institucions de Barcelona col·laboressin amb la Fundació i acollissin algunes obres més de l’artista nord-americà.
