Caballé, inoblidable

"No cal dir que va ser una de les grans de la història del bel canto"

Liceu.- Poques hores després d’escoltar I puritani m’arriba el missatge del mestre Estelrich: “Bon dia. Ha mort la Caballé”, acompanyat d’una gravació, cantant Morgen, de Richard Strauss. No cal dir que va ser una de les grans de la història del bel canto, potser insuperable, i per tant una gran Elvira, però també una immensa Isolda, i Cio-Cio-San i Salomé, i Violetta i Adriana, i tantes altres… Pel que fa a I puritani, la seva veu destil·la tendresa, passió, color i potència interpretant Son vergin vezzosa i Qui la voce sua soave per exemple, però aquesta és una altra història i l’òpera continua. Continua amb la jornada inaugural de la temporada al Gran Teatre del Liceu, amb noms i llinatges de primera magnitud, també al pati de butaques: Sardà, Savall, Argullol, Valls…També a la llotja presidencial: Tardà, Mas, Batet, Montilla, Roca… Però, sobretot, on més lluïen era a sobre de l’escenari: Javier Camarena i Pretty Yende interpretant aquesta altra història de montescos i capulettos, de la qual ja havia escrit una òpera el mateix Bellini, traslladada a la guerra civil anglesa amb Cromwell al capdavant i amb els catòlics i protestants en l’eterna lluita fratricida. La raó per la qual la debutant Annilese Miskimmon juga a contar la història original i al mateix temps en transcorre una altra de paral·lela a la Irlanda dels anys setanta. Una circumstància que, quan començà el muntatge amb una explicació per contextualitzar l’acció, va intentar aprofitar un espectador, tan sols un, per provar de fer un símil amb la situació actual a Catalunya. No tan sols no va tenir quòrum, el varen fer callar de seguida. Val a dir que varen ser dos comentaris, els que va fer, però un anava a favor dels catòlics i l’altre dels protestants. Petit incident sense conseqüències.

Muntatge amb llums i ombres. Les ombres les signa l’esmentada directora d’escena intentant casar, sense gens de fortuna, les dues semblances històriques per convertir el discurs en un símil universal de la condició humana, amb una escenografia pobra, exempta d’espectacularitat ni en un moment ni en l’altre. De fet, la presència de l’Elvira irlandesa fa més nosa que companyia, i el fet que al final desaparegui amb el subliminar missatge que en realitat ambdues són la mateixa deixa clar que hi ha més bones intencions que resultats. Una bona idea, ni tan sols brillant, mancada de treball. I per això esbroncada final quan ella i el seu equip sortiren a saludar. Cap problema, l’oblidarem de seguida, fins i tot el canvi del final feliç per un de tràgic, perquè l’ombra és tan densa que ni la veurem al prestatge de la memòria. El que no oblidarem seran els dos protagonistes, perquè el millor de la darrera òpera de Bellini són, indiscutiblement, les veus dels dos protagonistes amb intervencions de tanta bellesa com dificultat, sense deixar de subratllar la música, dirigida per Christopher Franklin, i el cor, majúscul. Ella, Pretty Yende, començà ja desbordant, des d’ O di Cromvel guerreri ; va mostrar credencials amb els aguts i va destacar amb contundència i brillantor per sobre del cor i dels seus acompanyants, entre els quals hi havia el seu secret enamorat, Ricardo, que havia de ser Mariusz Kwiecien i que a darrera hora va haver de ser substituït per Andrei Kimach, sòlid i que, com la resta del repartiment, en moltes ocasions no va destacar per haver de cantar molt endins, i l’escenari decolorava matisos sense pietat. Pel que fa a Camarena -amb una partenaire de la qual podríem ressaltar totes les seves intervencions, des de Son vergin vezzosa fins a la cabaletta Vien diletto -, s’ha de dir que té la papereta més difícil de totes. Per començar, tot just aparèixer en escena li toca ni més ni menys que la famosa A te, o cara, amor talora, que no presagiava un vespre memorable del tenor mexicà, amb la veu sense pes ni consistència i que intentà salvar els mobles com podia. Falsa alarma. Després d’haver estat a punt de cancel·lar la seva actuació, com vàrem saber després, es reservava per a la marató del tercer acte. Cada cop anava pujant les seves prestacions i cada cop els aplaudiments i els bravos igualaven els de la Yende. La follia de la protagonista s’encomanava al pati de butaques, les llotges i els pisos, indiscriminadament, fins a arribar al moment culminant, el cim de la peça, el duo Credeasi, misera, del qual demanaren un bis; més de sis minuts d’aplaudiments, fins que ells varen voler que aturéssim. Ella va rematar l’actuació amb el sobreagut final a Suon d’araldi, que encara retrona al Liceu.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF