CONVERSES SUSPENSIVES...

Conxa Vidal: “Art és allò que finalment hi queda, allò que transforma l’espectador”

Performer, videoartista, filòsofa en moviment... i abans pintava ‘I.O.D’, ‘Sur de Sal’ i un pollock: Dues peces que ja giren i un projecte. La primera crida contra la vacuïtat dels temps hipermoderns, la segona és poesia i pensament transmesos en cos i ànima. La darrera, la lectura personal de l’univers del pintor sota la mirada de Lee Krasner, companya i tan artista com ell.

Conxa Vidal, just devora de l’antiga galeria de Ferran Cano, a la Palma antiga. / ISAAC BUJ

La solitud de la infància derivà en creativitat, en universos creats a mida i personatges propis. Conxa Vidal es va començar a conèixer a si mateixa amb els codis de la imaginació. Després va mirar de conèixer els altres estudiant, i exercint, la psicologia. Abandonà un ofici que de vegades la feia sentir-se “com un cubell de fems” per aproximar-se al teatre, però el teatre del seu voltant era massa convencional. La pintura va ser la seva següent estació. L’escola La Massana, un doctorat en Belles Arts i 12 anys d’exposicions a les places on es decideix què és cultura d’avantguarda... fins que el llenç li va quedar petit: “Cada vegada necessitava més tela per expressar el que volia”. Aleshores va tornar al teatre, en sentit ampli.

I més concretament, la performança...

Vaig anar a Suïssa a fer un taller amb Stéphanie Lupo i allò em va obrir els ulls per poder mirar al món de la performança, que em dona la possibilitat d’expressar i d’incorporar-hi altres disciplines: vídeo, arts plàstiques, teatre, accions poètiques... Vaig descobrir que la performança era casa meva i a partir d’això vaig començar a crear peces. El trànsit de la pintura a la performança coincidí amb el meu retorn a Mallorca, on he estrenat peces com The last dance o Stormy red, entre d’altres. La veritat és que se’m van obrir moltes portes, com les de Cati Carrasco, i no m’he aturat fins ara. A més, he pogut actuar a Suïssa, Alemanya, Croàcia, Madrid, Barcelona...

Els canvis que heu experimentat responen a una evolució o més aviat a una necessitat de fugir cap endavant?

Sembla que ha estat un avortament rere un altre. És cert que em cans ràpidament de tot, però crec, amb la perspectiva del temps, que no ha estat així. Un professor de La Massana em va dir: “D’aquí a uns anys trobaràs el teu llenguatge”, i ho he fet.

Heu trobat el vostre llenguatge? Com podeu estar-ne segura? Com sabeu que d’aquí a tres anys no direu “a la merda la performança”?

Allò de què estic segura és que aquest àmbit és el meu. Després pot haver-hi evolució o canvis puntuals... Per exemple, a Sur de Sal, la darrera peça que he estrenat (al teatre Principal), el text té molta importància i la performança hi és present, però a pinzellades. És el meu món, definitivament. Amb la pintura no vaig tenir mai aquesta sensació. Era massa solitària, massa crua...

A la ‘bio’ de la teva web deis que la soledat us va dur a la creativitat. Supòs que aquesta solitud no és una companya incòmoda...

Però tinc una vessant social que necessit nodrir. No sempre -a The weight of my blood estava tota sola-, però sí de vegades.

Heu anat incorporant de manera conscient a les performances allò que heu après de la pintura o fins i tot de la psicologia?

Sí. Per mi, una performança és una pintura o una escultura en moviment... A Sur de Sal, sense anar més lluny, he incorporat Freud o el filòsof francès postestructuralista JeanBaudrillard... perquè l’objectiu d’aquesta peça era teatralitzar la filosofia i encarnar-la a través dels actors, de la dansa, del moviment. Un dels reptes era fer que els actors amb els seus cossos, els seus moviments, expressassin una frase filosòfica, una idea que podia ser molt complexa.

I com sabeu que l’espectador comprèn aquella idea filosòfica destil·lada a través dels cossos dels intèrprets?

Perquè m’ho diuen i perquè la feina amb els actors és molt intensa, de manera que allò que ells entenen es pugui transmetre millor al públic.

Feis performances, efímeres per definició; creàreu I.O.D (Internet Obsessive Disorder ), sobre la vacuïtat i la deshumanització que ens duen les noves tecnologies... Creau entorn de la liquiditat del món actual, sempre apel·lant a Bauman...

Sí... Vaig crear I.O.D per explicar que cada vegada suportam menys el silenci i l’espera i perquè trobava a faltar les cartes, aquells moments tensos entre enviar-les i rebre resposta, els espais entre el desig i l’objecte de desig...

Us ha costat obrir-vos camí professional en aquest patriarcat en què vivim?

Al món de la performança no, però a la pintura sí. Va ser molt dur. És un món molt de mascles.

Supòs que sou un paradigma d’artista polièdrica, però què és art?

Art és allò que finalment hi queda, que transforma l’espectador, que quan es mostra genera canvis en el públic. Hem de convidar a aprofundir-hi.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF