CONVERSES SUSPENSIVES...

Clara Ingold: “Començ a tenir la sensació que ja he espremut l’illa”

Actriu, meitat de Codo, icona de la cultura alternativa... fa vídeos. He vist balenes Dirigida per Xavi Núñez i interpretada per Jordi Cumelles, Salva Oliva, Rodo Gener i ella mateixa. És la darrera producció de La Impaciència, un èxit en gira sobre el conflicte basc i la conciliació, difícil. Ingold hi interpreta diferents personatges i demostra que en el drama (també) funciona

Clara Ingold, a la porta de Ca la Seu, al barri de Canamunt, on viu des de fa sis anys. Una etapa feliç fins a l’arribada massiva dels especuladors a la zona. / ISAAC BUJ

En acabar l’institut va partir cap a Londres. Varen ser sis mesos de pensar què volia fer amb la seva vida... i de fer d’ au pair per sobreviure, i tallers de filosofia, de ceràmica i de cuina. “Allà es menja molt malament, passava gana i vaig aprendre a cuinar... hi tenia traça”, recorda. En tornar a Mallorca, va passar per l’Escola d’Hoteleria i per Palma Pictures, com a cuinera. Feia el menjar per als actors i les actrius i es va témer que no volia dedicar-se a això tota la vida. D’allà, a l’Escola Superior d’Art Dramàtic. Ha fet el Rinoceront de Ionesco dirigida pel gran Joan Fullana, Reís porque sois jóvenes i San José era una bellísima person a, ambdues a Trampa, i diverses peces de teatre breu. Fa unes setmanes va estrenar al Principal de Palma He vist balenes, de La Impaciència, basada en la novel·la gràfica de Javier de Isusi.

Què vàreu treure de l’experiència d’estudiar art dramàtic?

Al principi no m’hi sentia gaire còmoda. D’una banda, per ventura em sentia massa especial, em faltava humilitat... i tal vegada per aquest motiu no sé si vaig aprofitar gaire els estudis. De l’altra, em vaig trobar professors que potencien massa la competitivitat i estudiants massa competitius; tot, en un món on ja hi ha massa ego.

Però el món de l’art, el de la cultura en general, és així. Em sembla que una certa dosi d’ego, de vanitat, d’exhibicionisme és consubstancial al fet creatiu. Hi ha molt pocs creadors que no treballin per exhibir el resultat de la seva feina. Al final, es tracta de mostrar i mostrar-se.

Crec que l’ego en realitat està lligat a una inseguretat de collons. En aquest sentit, jo he mirat de canviar una mica. Fa relativament poc, José Artero [actor] em va fer veure que gairebé no tenia fotos meves penjades enlloc, que mai no em feia selfies, que no em mostrava... Em va fer reflexionar. I d’aquí surten en part els esquetxos que estic fent ara [els vídeos es poden veure al seu compte d’Instagram i algun també a Facebook; un, precisament, es titula Ego ].

Parlau-me d’aquests vídeos...

Bé, he començat fa poc. Els cracks escrivint esquetxos són els de Trampa: Xisco Rosselló i Pere Pau Sancho, que ha estudiat escriptura de comèdia a The Second City de Chicago. A mi, com més àcids i més bèsties, més m’agraden. En aquest sentit, Ignatius Farray és meravellós, frega el límit; arriba un moment que no saps de què nassos estàs rient.

Més referents a l’hora de fer monòlegs còmics, d’executar aquest humor fresc, gairebé espontani?

La gent de Saturday Night Live... Hi ha actors boníssim. Farray també.

I de cop i volta arriba He vist balenes . Què ha suposat per a vós, a banda de canviar de registre interpretatiu?

Tornar a fer feina amb gent, que és meravellós.

Us heu demostrat alguna cosa a vós mateixa amb aquest muntatge?

Sí, que no només servesc per fer comèdia.

Pensàveu que era així?

Una mica, sí. Sé que tenc registres, però més facilitat per fer riure. Tenc un clown a dins. Per això, supòs que els personatges més dramàtics d’ He vist balenes m’han costat més. De tota manera, és d’agrair l’oportunitat de fer aquesta obra. Aquí no es pot fer gaire cosa.

Per què?

Pensa en quantes produccions hi ha. Quants de teatres poden programar més de quatre dies un muntatge gran? De moment, Balenes per a mi ha suposat un forat econòmic [els membres de la companyia han finançat el projecte amb els seus doblers]. Així funcionen les coses.

Què o qui falla perquè això sigui així?

El problema és que això és petit. És una qüestió de mesura. Ni tans sols ens podem plantejar la possibilitat de fer una temporada sencera. Segurament hi falta públic, però tampoc donam l’opció que el boca-orella, per exemple, generi aquest públic.

Com encaixa tot plegat amb Codo (la banda que comparteix amb Antònia Camia)?

Codo va i ve i pot durar per sempre, però ara m’imagín que emprenen qualque projecte musical en solitari, encara per definir.

Us fa por cansar-vos de fer tantes coses o cansar el públic?

De fet, començ a tenir la sensació que ja he espremut l’illa. De vegades, vull partir.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF