Auditòrium.- A la sala Magna no hi cabia una ànima més per escoltar la pianista Khatia Buniatishvili acompanyant l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears en el dotzè concert de la temporada. Sens dubte, un esdeveniment el Concert per a piano núm. 2 op. 18 en do menor de Serguei Rakhmàninov, interpretat per la pianista georgiana, que gairebé ningú no es volia perdre. El cert és que Mielgo ens està acostumant a una agenda que s’està fent tan habitual que no li haurien de restar mèrits ni hauria de quedar engolida dins una programació de primer nivell. El ple de gom a gom que registrava l’Auditòrium és una bona prova que la resposta a l’augment qualitatiu de l’acte és immediat i crec que ningú no en va quedar decebut. El Concert de Rakhmàninov sempre agrada, que no és un defecte ni molt menys, tot i que es tracta d’una música que cerca precisament això i que certament no va anar més enllà. En la bellesa i la malenconia hi trobam els elements que la fan inoblidable. Fins i tot li va agradar a Marilyn Monroe a Ningú no és perfecte, de Billy Wilder. Quan la mítica rossa platí la sentia va dir aquella frase memorable, “Deu ser música, ningú canta”, tot i que ja l’havia escoltada en una pel·lícula anterior, també de Billy Wilder. Era el mateix concert que interpretava el seu veí a La temptació viu a sobre, però aquesta és una altra història.
El concert de Rakhmaninov és la tristesa i l’aflicció feta música, però també amb una peculiaritat. El piano és qui d’alguna manera acompanya l’orquestra. L’instrument esbossa els temes i l’orquestra els desenvolupa, fins al punt que en el primer moviment en un moment donat forma part de tot plegat, com un estri més del conjunt, en el qual ni destaca ni va sol. En el segon i el tercer moviment continua apuntant la melodia i la corda li dona forma, no sense la col·laboració del metall i la fusta. Al final, explosió d’emocions, perquè després diguin que el públic mallorquí és fat. Dos bisos, Liszt, augmentant prestacions, mostrant la seva tècnica com si es tractés d’un exercici de circ. Després Schubert, crec, pausat, serè, més bellesa.
Havia començat el concert amb l’obertura de Ruslan i Ludmila, de Mikhail Glinka, i el va acomiadar una acurada interpretació de la Simfonia núm 5 op. 67 en do menor, de Ludwig van Beethoven.
Manacor.- El chico de la útima fila, gran èxit de Juan Mayorga, convertit en pel·lícula de prestigi a França sota la direcció de François Ozon. Dirigeix aquest muntatge Andrés Lima, amb Sergi López i Miriam Iscla al capdavant d’un repartiment molt solvent, format pels joves Guillem Barbosa i Arnau Comas, secundats per David Bagés i Anna Ycobalzeta, que posen rostre a una història en què tenen cabuda molts elements, que cadascun per ell mateix ja tindria prou interès. Hi podem trobar des del món de la literatura fins als camins de la creativitat, la lluita generacional, les diferències de classes, la vida de parella, el món de l’ensenyament i segur que algun altre que em deix pel camí. Amb tants vectors no seria gens difícil perdre la perspectiva del que realment es vol contar, però Lima resol amb molta eficàcia, utilitzant l’argúcia del joc metateatral, quan la parella protagonista es converteix en espectadora de la realitat transcrita pel causant de tot el daltabaix argumental, un daltabaix sostingut per una estructura de suspens que signaria el mateix Hitchcock i sense oblidar la discreta i efectiva música de Jaume Manresa. Les actuacions, de primeríssima magnitud. Cadascun dels protagonistes ha trobat el punt al seu personatge, encara que Barbosa cridi una mica massa. Per dir-ne algun defecte, diria que el perfil del Claudio que descriu la peça no es correspon amb el que dibuixa l’actor, però en qualsevol cas aquesta pinzellada s’ha d’atribuir al director. Ritme fluid, amb un ‘in crescendo’ que no minva, de principi a fi. Mamballetes efusives.
Tub.- H erència abandonada, escrita i dirigida per Lara Díez Quintanilla, interpretada per Felip Ramón Bonvehí i Angela-Francesca Vadell, tampoc no deixa ningú indiferent. Realisme intemporal, tot i que l’acció està situada en un temps poc deteriminat, però que ben bé podríem situar entre els seixanta i els vuitanta. Dos personatges molt peculiars, no estàndards, però al mateix temps absolutament reconeixibles. Lara Díez ha fet un retrat molt neorealista, com de pel·lícula italiana amb un punt costumista. L’autora i directora ajusta el detall de tal manera que els protagonistes tenen poc marge de moviment, però al mateix temps desborden veracitat. Cada situació és una part del decàleg de la condició humana, en la qual res no es correspon amb el que li toca. En aquesta història tampoc “ningú no és perfecte”, com tampoc no hi ha bons ni dolents. Totes les seves decisions i circumstàncies estan destinades a l’elaboració d’un detall molt determinat del retrat i tot plegat, dins un marc hiperrealista, les condueix a la reflexió amb un estil molt descriptiu, sense estalviar detalls, però cap d’ells superflu. Una sorpresa, o no tant.
