ARTS ESCÈNIQUES

Bruno Oro vol deixar de ser immortal

L’actor estrena el seu primer solo teatral, una comèdia futurista, al Club Capitol

El 2017 la immortalitat era tan anhelada pels humans que fins i tot feia gràcia, però 300 anys més tard n’ha deixat de fer. “Els meus dies es mesuren en funcions, i el Club Capitol s’ha convertit en la meva presó. Deixeu-me acabar aquest espectacle!”, suplica un Bruno Oro tres vegades centenari que, malgrat els segles viscuts, conserva l’admirable aparença de quan tenia 40 anys. Ni Marc Angelet ni Alejo Levis, els dramaturgs d’ Immortal, li concedeixen una treva, sinó que el mantenen viu gràcies a unes pastilles que l’actor es va empassant. “Aquesta serà l’última temporada de l’espectacle. Volem arribar a les 100.000 funcions”, anuncia Angelet, que afegeix en veu baixa, perquè un Bruno Oro desolat no el senti: “I després ja ho veurem, que l’obra s’ha convertit en un clàssic i ens ha salvat la vida”. L’espectacle, produït per Hause & Richman, s’estrena -o torna, segons la versió d’Angelet, Levis i Oro- dijous al Club Capitol.

Els dramaturgs i l’actor entren i surten d’aquest joc metateatral per explicar que Immortal és el primer solo teatral de Bruno Oro i neix de l’obsessió de l’actor per la mort que, per abordar-la, va decidir tractar precisament amb el seu contrari, l’eternitat. Construït a còpia d’improvisacions, l’espectacle té com a punt de partida el fet que els humans han aconseguit la immortalitat i explora, a través d’aquesta circumstància, com s’ha capgirat el seu dia a dia. “¿Viuries per sempre amb la mateixa parella? ¿Deixaries que el teu fill no s’independitzés fins als 400 anys? ¿Series tu mateix o canviaries de personalitat, i fins i tot de sexe?”, es pregunta Oro, que per donar-hi resposta es transmuta, al llarg d’una hora, en una trentena de personatges. Entre aquests hi ha un publicista que proposa al Vaticà una campanya perquè la religió torni a tenir sentit, una parella que fa segles que estan junts i celebren les bodes d’uralita i un futbolista que odia Messi, perquè té mil anys i cada vegada és més perfecte. “Hem volgut veure des d’una altra perspectiva el somni daurat de la immortalitat i plantejar-nos fins a quin punt ens interessa”, assenyala Levis, que precisa que han volgut fer “un espectacle intel·ligent, allunyat de la comèdia fàcil”.

La mort té una crisi d’identitat

El mateix Bruno Oro s’interpreta a si mateix com un actor que fa segles que està encallat en un únic muntatge que ha quedat obsolet. També es posa en el paper de la mort, que “té una forta crisi d’identitat perquè ningú li té por i fa reunions setmanals amb la vida per superar-ho”, assenyala l’actor. De tots els personatges que passen per dins seu, la mort és precisament el que li ha despertat més afecte. “És un personatge molt tendre. Té un discurs molt lògic i un rerefons filosòfic interessant -explica Oro-. Creant-la l’hem cuidat molt i, al final, m’hi he reconciliat una mica”.

Malgrat la gran diversitat de personatges i el llarg catàleg de situacions exposades a l’escenari, Levis i Angelet han buscat un fil conductor que guiés el muntatge. “No volíem que fos una obra de gags tancada. L’objectiu era que tingués una certa continuïtat, amb un discurs de principi a fi”, explica Angelet. Aquesta intencionalitat ve reforçada pel fet que Oro es transforma en els protagonistes “amb uns canvis de vestuari mínims”, diu Levis, que assegura que l’escenografia també és minimalista i està feta a base de cortines on es projecten imatges i vídeos. Al cap i a la fi, Immortal busca encendre a l’espectador el dubte sobre si realment voldria viure eternament. “És un somni daurat buscat segles i segles -apunta Levis-. L’espectacle és una manera d’anar més enllà i plantejar-nos entre tots fins a quin punt ens interessa ser immortals”.

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF